Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Albert Sánchez Piñol: "Al segle XXI la veritat ens és molt útil: va a favor del catalanisme"

L'autor torna amb 'Victus', una novel·la sobre l'11 de setembre del 1714, La primera en castellà de l'autor, arribarà aquesta tardor

L'estiu passat Albert Sánchez Piñol va comunicar a través del seu mur de Facebook que acabava d'enllestir la seva tercera novel·la. El pacte de silenci sobre els detalls del nou llibre s'ha mantingut durant pràcticament un any, que l'escriptor i articulista de l'ARA ha passat treballant el llibre juntament amb l'editora Isabel Martí i l'equip de La Campana. El resultat, Victus , superarà les 600 pàgines, serà publicat aquesta tardor i és una aproximació desmitificadora i rigorosa a la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715), narrada per Martí Zuviría, un jove expert en l'art de fortificar i expugnar ciutats que haurà de decidir si dóna suport a les tropes borbòniques o a la resistència barcelonina. El setge del 1714 i la desfeta catalana de l'onze de setembre són el nucli i la guspira creativa d'una novel·la que Sánchez Piñol ha escrit en castellà i que La Campana publicarà en aquesta llengua, sense encara precisar si més endavant serà traduïda al català, encara que l'autor mateix ha assegurat que ell no s'encarregarà d'aquesta tasca, si finalment tira endavant.

Un autor traduït a tot el món

Sánchez Piñol ha dedicat diversos anys a llegir bona part de la bibliografia sobre la Guerra de Successió: la voluntat d'explicar amb tots els matisos possibles -i, alhora, des d'una obra de ficció- el conflicte bèl·lic l'han absorbit creativament des que l'any 2005 publiqués Pandora al Congo (La Campana). Llavors, l'autor nascut a Barcelona l'any 1965 ja era un fenomen de vendes i tenia una repercussió internacional insòlita pel que fa a les lletres catalanes, en bona part gràcies a la fortuna comercial i de crítica del seu debut novel·lístic, La pell freda (La Campana, 2002).

El malson d'un oficial atmosfèric i el seu company Batís Caffó -que s'han d'enfrontar a un exèrcit de granotots que vénen del mar- ha aconseguit vendre més de 125.000 exemplars només en català, a més de ser traduïda a 37 llengües i comptar amb una adaptació cinematogràfica en curs. Després de Pandora al Congo -65.000 exemplars en català- Sánchez Piñol va reprendre la narrativa curta, el format en què s'havia estrenat l'any 2001 amb Les edats d'or . Tretze tristos tràngols va col·locar 25.000 exemplars en català mentre l'autor barceloní treballava en la següent novel·la amb un secretisme absolut.

Antropòleg de formació, el debut d'Albert Sánchez Piñol va ser en el camp de la no-ficció: Pallassos i monstres (La Campana, 2000) recollia vuit reportatges sobre dictadors africans. La denúncia de la injustícia i la deformació dels relats històrics és a la base de la seva obra literària: a Victus , Felip V de Borbó, Rafael de Casanova, el mariscal Berwick i fins i tot Voltaire "surten escaldats". Sánchez Piñol ho explica en castellà en una novel·la que ja té contractades tres traduccions: la francesa, l'holandesa i la russa. Aquesta tardor, El bosque -adaptació d'un relat seu- inaugurarà el Festival de Sitges.

L'ENTREVISTA

Victus és una novel·la històrica que explica els anys de la Guerra de Successió.

Fa anys que hi treballo. Aquesta guerra m'ha interessat des de sempre, i durant molt de temps em vaig estar documentant, llegint tots els llibres que em van caure a les mans. Vaig començar-la a escriure, i llavors la vaig deixar una temporada, fins que em vaig adonar que començàvem a tenir el 2014 a prop: em vaig posar les piles per acabar-la abans d'aquesta data.

El narrador de la novel·la és Martí Zuviría, un personatge històric.

Sabem que va existir, però només en tenim cinc referències. Zuviría era un personatge una mica estrany: era ajudant del general Villarroel, feia de traductor, es va ocupar de missions a dins i fora de la ciutat de Barcelona durant el setge...

I era un expert en l'art de fortificar i expugnar ciutats.

El que més em fascina d'aquest període històric són els setges i les fortaleses. S'havia desenvolupat una enginyeria militar que t'ensenyava a construir i atacar les ciutats fortificades. Quan comences a estudiar l'època des d'un punt de vista militar les fortaleses apareixen de seguida: aquells anys eren molt més habituals els setges que les batalles campals. Construir una fortalesa i assetjar-la era un dels fets més racionals que hi podia haver.

Zuviría aprèn la tècnica amb el marquès de Vauban.

Va portar fins a les últimes conseqüències el disseny de les fortaleses en forma d'estrella. A més, va crear un mètode per atacar-les! Després de ser educat en la racionalitat de la creació de fortificacions, Zuviría acabaria participant en el setge més irracional del segle.

Barcelona, 1714.

El que explica el setge barceloní no és el seny, és la rauxa. La derrota de 1714 ens ha fet, en part, com som: el nostre caràcter bipolar és herència de les conseqüències d'aquest setge. Som porucs. No acabem de tirar endavant. D'altra banda, estic convençut que sense la resistència al setge de 1714 els catalans no existiríem. Recrear aquesta època m'ha permès veure el fil de plata que porta fins al catalanisme d'avui en dia. Lluitant, aquella gent va demostrar que hi havia alguna cosa que valia la pena no oblidar.

Catalunya va intentar frenar les tropes borbòniques i espanyoles.

Aquella gent ho va aguantar tot. Ara tenim unes circumstàncies molt més favorables: almenys no ens bombardejaran...

Quina és la perspectiva des de la qual ha enfocat el conflicte?

El 1714 és polièdric, i cada generació l'enfoca d'una manera diferent. He volgut desmentir les falsedats dels dos bàndols. El revisionisme historiogràfic espanyol és capaç de dir que els defensors de la Barcelona de 1714 lluitaven per la unitat d'Espanya. Això em sembla descaradíssim! El catalanisme del segle XX -i sobretot el del XIX- també ha comès errors: ha ocultat el trist paper de les classes dirigents catalanes, per exemple. Hi va haver molta botifleria i moltes febleses, cosa que reflecteixo al llibre.

El relat s'explica des de l'ambivalència de Zuviría, que tan aviat pot decantar-se pel mariscal Berwick -que comandava les tropes borbòniques- com per la resistència capitanejada pel general Villarroel.

El relat s'explica des de sota. El que m'interessava és la visió popular, de trinxera. S'ha dit molt poc que Villarroel, el comandant en cap de les tropes catalanes, era castellà. Des d'una perspectiva del segle XXI, aquest fet és admirable: demostra que gent que no era catalana podia lluitar i morir per les llibertats catalanes amb molt més fervor que els dirigents autòctons. Al segle XXI, la veritat ens és molt útil: juga a favor del catalanisme.

¿Rafael Casanova queda ben parat, a la novel·la?

Pràcticament tothom en surt escaldat. Zuviría el compara amb Villarroel, que té una actitud excepcional. Dos dies abans de l'assalt de l'11 de setembre va dimitir perquè no volia ser el responsable d'una massacre, si els soldats no capitulaven. Villarroel es va quedar, va ser ferit i va passar la resta de la seva vida empresonat i torturat. Rafael Casanova va seguir exercint d'advocat sense cap represàlia.

Victus és la seva primera novel·la en castellà.

Vaig començar-la en català, perquè és la llengua en què escric. I no m'acabava de funcionar. Un dia vaig escriure la primera pàgina del llibre en castellà i ja no em vaig aturar. Va ser un procés del tot irracional... Ni jo mateix, que em dedico a la ficció, podia arribar a imaginar que escriuria una novel·la sobre el 1714 en castellà! No puc explicar per què va ser així: per a mi, el paper de l'autor és molt més petit del que ens creiem, en comptes de ser una gran figura és més aviat un mèdium.

La decisió, voluntària o no, aixecarà polseguera.

La novel·la potser obre un altre debat. Quan un autor català es passa al castellà, ho veiem com una deserció. Ja ho veurem, si la societat és prou tolerant per acceptar el canvi de llengua. Tinc més curiositat que por per les reaccions dels lectors.

Més continguts de