22È SALÓ INTERNACIONAL DEL MANGA DE BARCELONA
Cultura 29/10/2016

Toshio Maeda: "La censura és el millor aliat de l’art eròtic"

Dibuixant, autor convidat del saló del manga

Xavi Serra
4 min
Toshio Maeda: “La censura és el millor aliat de l’art eròtic”

BarcelonaViolació amb tentacles. Així es coneix el subgènere que va crear a mitjans dels 80 el mangaka Toshio Maeda (Osaka, 1953) amb obres com Urotsukidoji (Yowu) i Demon beast invasion, una barreja de terror i erotisme amb una clara fixació per les escenes de sexe brutal entre monstres tentaculars i noies jovenetes. En persona, Maeda no resulta tan pertorbador com la seva obra: sembla un nen gran, entusiasta i juganer, desitjós d’explicar-se. “Tu no et tallis i pregunta’m el que vulguis, que sóc una persona molt oberta”, m’adverteix.

Quina és la font de la seva inspiració? ¿Un artista de manga eròtic s’inspira també en la pròpia vida?

La veritat és que quan vaig començar a dibuixar hentai [manga eròtic] encara era verge. I es devia notar en el meu treball, perquè un dia el meu editor m’ho va preguntar directament i jo vaig admetre que sí, avergonyit. Ell em va suggerir que ampliés la meva experiència i em va recomanar un club que enviava noies a domicili. Com que els diners no eren un problema, vaig demanar la millor noia de totes. Després vaig explicar com havia anat la cosa a la revista on treballava, en format de manga. Ho feia almenys un cop al mes. Vaig tenir moltes experiències divertides: un dia em van enviar una noia amb un penis enorme, pensava que em violaria! I també una embarassada amb pits que vessaven llet.

D’on li ve l’interès per les escenes de sexe amb tentacles?

Va ser una forma d’evitar la censura, que era molt estricta. Als 80 no podia dibuixar explícitament un home i una dona practicant el sexe i dibuixar un penis estava prohibit. Però un tentacle no és un penis, oi? Això em va permetre esquivar la censura. Els tentacles, a més, permeten dibuixar postures impossibles. Un home i una dona tenen un repertori limitat, però gràcies als tentacles puc dibuixar la dona volant o en qualsevol postura imaginable. I això em resultava molt estimulant des del punt de vist artístic, tot i que només era un efecte secundari d’intentar burlar la censura.

Un altre efecte secundari és que el sexe és més recargolat i violent. Hi ha més violacions que relacions consentides.

El manga eròtic dels 80 era tot sobre un home i una dona que es coneixien i follaven. Era avorrit. Els tentacles em permetien introduir altres elements: el terror, la ciència-ficció i fins i tot la filosofia i la religió. A més, la violència té un costat positiu: els homes japonesos som tímids i poc masculins. Els joves ni tan sols demanen de sortir a les noies, no tenen força ni empenta. Però, d’alguna manera, les meves històries permeten als japonesos recuperar el vigor i l’energia o, com a mínim, sentir-se una mica millor.

La ironia és que el que vostè va acabar dibuixant era més fort que el que prohibia la censura.

Sí. Però a mi ja m’estava bé. Veure un monstre violant un ésser humà és brutal, cert. Però és en aquestes situacions caòtiques de vida o mort en què de vegades es revela com som en realitat. En les històries de Miyazaki l’amor sempre és una cosa bonica i meravellosa. Au, va! L’amor de vegades és una merda i, d’alguna manera, les meves històries ho reflecteixen. L’amor pot ser destructiu, sobretot quan els homes pensem amb el nostre penis.

Toshio Maeda: "La censura és el millor aliat de l’art eròtic"

Com ha evolucionat la censura al Japó des dels inicis de la seva carrera? S’ha relaxat amb el temps?

És millor que abans. Encara hi ha censura en les revistes impreses, però internet ho ha canviat tot, perquè tothom, fins i tot els nens, poden accedir a continguts pornogràfics. En realitat, jo estic a favor de la censura. Si tot està permès, passa com als Estats Units, que el sexe és a tot arreu i t’acabes insensibilitzant. La censura, en canvi, estimula el desig de veure més. Irònicament, la censura és el millor aliat dels autors d’obres eròtiques.

El 2001 va patir un accident de cotxe en què es va ferir greument la mà. Quin impacte va tenir en la seva carrera i la seva vida?

La mà em va quedar impedida i ja no puc dibuixar. Però no va ser l’únic que vaig perdre en l’accident. Jo era ric, tenia un Porsche, un Ferrari... Amb l’accident vaig perdre els diners, els cotxes i la família. La dona va marxar amb el nostre fill i s’ho va emportar tot. Jo tenia la meitat del cos paralitzada i vaig fer rehabilitació durant quatre anys. I, com que no podia fer servir la mà dreta, feia servir tant l’esquerra que se’m va lesionar i havia de menjar del plat amb la boca, com un gos.

Quin horror.

Sí, però va ser un bon moment per repensar qui era i el sentit de la meva vida. Una segona oportunitat que Déu em va donar. Els que som d’Osaka sempre veiem el costat bo de les coses [riu]. Així que vaig aprendre anglès i vaig començar a viatjar per salons de manga de tot el món i a conèixer els fans en persona. Abans no ho podia fer, estava massa ocupat dibuixant. I és genial! Els artistes de manga no ho fan mai, però ho haurien de fer. Estan massa aïllats als seus estudis i només tenen contacte amb els editors.

¿És conscient de l’impacte que van tenir les seves obres als 80 en els joves occidentals que havien descobert el manga a través de Bola de drac i els films de Miyazaki?

[Riu.] És com si hagués traït la idea de manga que tenien fins aleshores. Els vaig destrossar el cap, m’encanta! Dit això, m’encanta Miyazaki, però les seves obres il·luminen la vida i les meves l’enfosqueixen.

¿De debò a la seva tomba vol posar “Aquí jeu el Mestre dels Tentacles”?

Esclar! I vull que la tomba tingui tentacles per tot arreu. La meva dona té les instruccions.

stats