Teatre Coliseum, 26 d'abril
Els Amics de les Arts van encetar dijous les tres nits al Teatre Coliseum per presentar a Barcelona el disc Espècies per catalogar . Els Manel van fer-ho al febrer, cosa que serveix en safata una comparació tan odiosa com inevitable. Les cançons-conte, el costumisme, els monòlegs entre tema i tema, el folk de sala d'estar, els referents nostrats, l'ús de diverses veus… Què fa, doncs, que els Manel aconsegueixin posar d'acord crítica i públic i els Amics no?
"Vull entendre-ho però no puc", deia un periodista a la sortida del concert. I és que les gairebé 5.000 localitats venudes en un temps rècord bé han de significar alguna cosa. La concurrència, de totes les edats, va gaudir de valent cantant i picant de mans. El crític, però, s'anava arraulint més i més a la cadira. Els monòlegs se li feien interminables i de tant en tant s'ennuegava amb algun vers, com el que fa rimar "Schopenhauer" amb " after hour ". Les veus en alguns moments van sonar poc clares i la guitarra elèctrica de Ferran Piqué no se sentia. Les seccions rítmica i de vent van fer una bona feina, molt professional, però això contribuïa a crear la sensació de karaoke, només atenuada pel piano i el hammond de Dani Alegret.
El millor moment, sens dubte, va ser el gag de L'home que dobla en Bruce Willis , una gran idea que va conviure amb acudits menys inspirats. Potser és que l'espectacle necessita rodatge, però és evident que el fenomen d'Els Amics de les Arts està sobredimensionat i s'hauria d'evitar crear un nou mainstream català: ara mateix hi ha desenes de grups que mereixen la mateixa atenció o més.
