Publicitat
Publicitat

TEATRE

Tres amics i un quadre blanc: torna el fenomen teatral d’‘Art’

Arquillué, Orella i Villanueva protagonitzen al Goya l’obra de Yasmina Reza

“El meu amic Sergi ha comprat un quadre. És una tela, si fa no fa, d’un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc”. Són les dues primeres frases d’ Art i desencadenen una de les bombes teatrals més grans de les últimes dècades. L’obra de Yasmina Reza és un artefacte tan perfecte, una comèdia tan rodona, que s’ha representat milers de vegades en moltíssims idiomes i sempre ha sigut un èxit de públic inqüestionable. Avui s’estrena al Teatre Goya, en una nova versió en català a càrrec de Jordi Galceran ( El mètode Grönholm ), de la mà d’un repartiment tan infal·lible que la flaire de fenomen teatral de la temporada la deu sentir l’autora des de París. De moment, tenen cinc mesos en cartell.

Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva interpreten els tres amics que posen en entredit la seva amistat davant d’un quadre blanc. En realitat, un quadre pintat de blanc que, segons com el miris, sembla tenir unes ratlles pintades de blanc. És obra d’un tal Antrios que al mercat de l’art cotitza a l’alça: en Sergi n’ha pagat 200.000 euros. Si el punt de partida és original, no es queda enrere la magistral construcció de la trama, l’ampli espectre de temes que abasta i uns diàlegs en els quals “és més important el que no es diu que no pas el que es diu”, segons Galceran. “Si és un èxit no és perquè sigui fàcil, sinó perquè és una obra bona”, assegura Miquel Gorriz, que ha dirigit la partitura intentant que “no sigui una successió d’esquetxos”. L’escenografia de Jon Berrondo, una instal·lació artística en si mateixa que fa explícit el joc teatral, completa un espectacle de “factura impecable”.

“El quadre blanc és com el vestit nou de l’emperador, davant del qual tothom queda exposat; un només pot ser honest, i és quan apareixen les petites misèries dels tres personatges”, diu Villanueva. El món de l’art contemporani i el papanatisme que l’envolta, o bé els comportaments esnobs dels qui es creuen amb cert estatus, són esbudellats per Yasmina Reza, però sobretot ho fam amb “l’amistat i les relacions de poder entre amics”, diu Orella, que qualifica Art de “comèdia perfecta”, amb la seva part “agra i àcida”. Per a Arquillué, que ha sigut el motor d’aquest muntatge, l’obra parla de “la dificultat que hi ha per posar-se en la pell de l’altre”. I Josep Maria Pou, director del Goya, encara hi afegeix que ell hi veu “la por enorme de quedar-se sols, de ser exclosos del grup”.

Un llistó molt alt

El públic català segur que guarda a la memòria la versió que va fer d’ Arte Josep Maria Flotats el 1998, que ell mateix protagonitzava amb Carlos Hipólito i el mateix Josep Maria Pou. Flotats n’havia vist l’estrena a París quatre anys abans i l’endemà mateix demanava els drets a l’autora. L’obra va estar dos anys en cartell a Madrid i va fer una altra temporada el 2000 a Barcelona. Després encara s’ha pogut veure a la ciutat el muntatge argentí amb Ricardo Darín (2006) i el valencià d’Albena Teatre (2011).

Pou n’ha vist fins a deu versions arreu del món i considera Art “un clàssic del teatre de la segona meitat de segle XX”, perquè fins i tot va inaugurar un gènere teatral que fugia de la comèdia de boulevard lleugera convencional i optava per posar al microscopi tres personatges masculins, urbans, professionals liberals, que fan esgrima verbal amb les seves vides i relacions d’amistat. Com diu l’obra: “Tot aquest cataclisme per un quadre blanc”.

Més continguts de