Publicitat
Publicitat

Tristeses d'una dona de províncies

La primera frase d'aquesta novel·la és tota una declaració de principis naturalista: "Jeanne, després de fer les maletes, s'acostà a la finestra, però la pluja no cessava". Aquest però reflecteix la incrustació impotent del personatge naturalista en el seu medi i alhora el destí de la Jeanne, nàufraga davant dels fets que formaran aquesta Una vida de la qual ella serà protagonista.

El naturalisme -que va tenir de messies Émile Zola i apòstols de tanta volada com Gustave Flaubert i el mateix Maupassant, a França, i Clarín i Emilia Pardo Bazán en castellà i Narcís Oller en català, a Espanya- pretenia una arriscada aproximació cientifista a la literatura. Pels naturalistes, l'escriptor realista clàssic només prenia una instantània del que hom acceptava com a realitat, mentre que l'escriptor naturalista volia penetrar sota l'escorça de la realitat i mostrar la lluita de l'home amb l'entorn físic i sociològic que l'envoltava.

Una vida va ser la primera novel·la de Guy de Maupassant, i, publicada el 1883, vint-i-tres anys després de Madame Bovary, mostra una poderosa influència d'aquesta, i també una aproximació al naturalisme tan poc entusiasta com la de Flaubert, de qui sabem que volia començar la seva carrera amb Les temptacions de sant Antoni però que el seu cercle íntim el va convèncer que potser no era una bona idea. Si Flaubert aprofità l'avinentesa per iniciar la seva implacable anàlisi de l'estupidesa humana, Maupassant va agafar la plantilla de Bovary com a marc per al seu debut en la ficció llarga, i en va vendre 25.000 exemplars en menys d'un any. S'ha de dir que Jeanne Le Perthuis provoca en el lector més simpaties que Emma Bovary, probablement perquè és més una víctima de les circumstàncies que qualcú que va cavant la seva pròpia fossa. És esplèndid el principi de la narració -des dels primers anys fins que coneix el Julien, el que serà el seu marit, que culmina en la nit de noces- que suposarà per a la Jeanne la revelació que l'amor romàntic té un revers carnal i groller, del qual Maupassant no estalvia detalls: "Però de sobte un dolor agut l'esquinçà; i es posà a gemegar, retorcent-se entre els seus braços, mentre ell la posseïa violentament". A partir d'aquí, la vida de la Jeanne no serà més que un seguit de les desgràcies que, hem de pensar, acompanyaven la dona burgesa de províncies de finals del segle XIX, si hem de considerar el personatge representatiu de la seva classe. L'acceptació de les amants del seu marit, l'aparició d'un capellà brutal al poble, la mort del seu pare, la trista marxa del seu fill, formen un patró que en certa mesura fa que perdem una mica d'interès en la lectura, ja que la personalitat de la Jeanne mai sap -o potser ni ho intenta- superar la seva condició de víctima de l'entorn físic i sociològic del qual hem parlat al principi.

El millor d'aquest llibre és l'estil -que Lluís Maria Todó tradueix magníficament-, fill directe de Flaubert, tant en la seva espectacularitat descriptiva com en els seus paràgrafs llargs i complexos que de sobte es veuen tallats per un de caire conclusiu d'una sola frase, del tipus "Era el rector del poble", que tant abunden en l'autor de L'educació sentimental. Llegida avui en dia, Una vida queda més com una peça de museu amb la qual els nostres estudiants de secundària podrien aprendre a redactar que com una novel·la necessària en un mercat editorial català molt mancat de Thomas Hardys i Huysmanns, per posar només dos exemples.

Més continguts de