Publicitat
Publicitat

La formació de la Garriga tanca a Barcelona la gira de la Gran Nit de Ball

La Troba Kung-Fú transformen l'Apolo en una eufòrica plaça de festa major

No hi va haver ni rotllanes ni sardanes, com sí que n'hi ha hagut en alguna de les actuacions que han fet a les places majors dels pobles. Però sí que hi va haver una eufòria col·lectiva i un ambient encès des del primer minut en la nit en què La Troba Kung-Fú prometia ball. Van complir la promesa. Plena de gom a gom, la Sala Apolo va donar un cop més la benvinguda a la banda de la Garriga en molt bona forma.

Capitanejat per Joan Garriga -el petit rumbero que es va embarcar en l'aventura Kung-Fú el 2005- el grup va oferir un concert en què hi va haver pràcticament de tot al llarg d'un generós repertori de 25 cançons, entrellaçades de manera trepidant. L'objectiu era reivindicar una cosa que Garriga defensa a capa i espasa: el ball i la festa. I el van assolir fent moure fins i tot els menys balladors i convidant el públic a lluir dots rítmiques sobre l'escenari.

La Gran Nit de Ball va arrencar amb Petit Rumberu , un dels temes bandera de l'últim treball, A la Panxa del Bou (2010), cantat per un públic enamorat de la seva desacomplexada i eclèctica rumba. A partir d'aquí, el gènere dels gitanos catalans per excel·lència es va anar contaminant de cúmbia colombiana, ranxeres i sonideros mexicans que porten la proposta de La Troba a un terreny gairebé de discoteca. Mentre a l'acordió de Garriga li sortia fum, els timbals explosius de Rambo i el ventilador i la veu de Muchacho -la secció gitana de la banda- posaven el sabor necessari perquè l'element rumber mai no disminuís. Hi va haver ballarines colombianes amb vestits tradicionals que, com podien, feien coreografies entre els vuit músics. Però també espectacle flamenc rumber a càrrec d'Enrique, germà de Muchacho i un clàssic dels directes de La Troba.

Van comptar amb molts amics sobre l'escenari: les vertiginoses maraques del colombià Nando Lumbalú s'unien a les veus de Sam de Papawa i de Sicus Carbonell de Sabor de Gràcia, i a les pinzellades brasileres de Wagner Pã. Però també hi havia amics entre el públic, com un Muchachito amb moltes ganes de festa. A poc a poc van anar caient tots els temes que conformen el seu segon disc - Subway walk , Take your time , Flor de primavera i, ja a la recta final de la nit, l'esperada Barcelona -, però no es van trobar a faltar cançons del debut Clavell morenet , com Volant , La cançó del lladre , Loco&Motora , Calor, calor i l'encesa Cumbia infierno .

Una de les sorpreses més interessants va ser l'aparició d'un nou aliat al ritme de Garriga, la tarantel·la italiana, servida amb la guitarra i la veu de Piero Calabrese. Amb la bandera de la regió de Calàbria al darrere, l'italià no va poder contenir l'alegria davant l'estrepitós fracàs berlusconià a Milà i Nàpols. Mentrestant, la gresca de La Troba explotava amb ganes i l'Apolo es convertia per un dia en una plaça de poble en plena festa major.

Més continguts de