12/03/2017

Txékhov i la tremenda Dificultat de la senzillesa

2 min

Barcelona‘Vània’ TNC 10/03/2017

Carles Alfaro escriu en el programa de mà de Vània que la seva proposta sorgeix d’unes paraules del mateix Txékhov. “Cal treballar, la resta se’n pot anar al dimoni. El principal és que hem de ser; perquè si, senzillament som, totes les altres coses vindran d’afegit”. Certament la senzillesa de la interpretació era una de les reivindicacions de l’autor quan els actors li preguntaven com s’havien d’enfrontar als personatges.

Però també és cert que aquesta senzillesa és possiblement molt complicada d’assolir, perquè no es refereix exclusivament a un naturalisme interpretatiu ni a unes formes col·loquials sinó a la capacitat de sentir tota l’escala de tons i semitons que bullen a l’interior dels personatges i d’aconseguir que conformin una mena de partitura que seria allò que anomenem les atmosferes txékhovianes. Uns clímaxs teixits amb temps i silenci, que no venen d’afegit encara que treballem i en els quals el com es diu és més important que el que es diu. En la recerca d’aquesta senzillesa, d’aquest ser, és possible perdre’s pels corriols de la comèdia irrellevant, i sembla que això és el que li ha passat a Alfaro.

No s’entén el ridícul vestuari de la mare, ni s’assumeix la sobtada serenitat del metge borratxo després d’unes quantes copes, ni la sobreactuació del professor, ni els excessos de gesticulació. De fet, només la Sònia de Rebeca Valls, sens dubte el millor personatge de l’obra, traspua veritat i aquella tendresa amb què Txékhov tracta sempre els seus perdedors, com descarregant-los de la responsabilitat de la seva sort.

Vània, que es podia veure a la Sala Petita del TNC fins avui, és un drama, una comèdia humana sobre la felicitat impossible, sobre els desitjos perduts, sobre la incapacitat de construir la pròpia vida. Un drama viscut amb quotidianitat, ple de melangia, salpebrat d’humor, de ràbia i d’alcohol, que reviu el món dels somnis perduts en què vivim.

stats