Publicitat
Publicitat

El Vaticà va degradar litúrgicament el cavaller el 1969

Sant Jordi va deixar de ser sant el 1969. El papa Pau VI, el 1969, va suprimir-ne la celebració litúrgica perquè va considerar que la festivitat no complia els criteris bíblics. Va ser l'últim episodi d'una història de desafecció que venia de lluny. I és que la figura del patró de Catalunya té molts punts obscurs. La biografia de Sant Jordi és tan breu i llegendària que la seva existència no és demostrable. La tradició fixa el seu naixement a la Capadòcia, l'actual Turquia, entre el 275 i el 280 dC. Educat en el cristianisme, va fer carrera a l'exèrcit romà i va arribar a formar part de la guàrdia personal de l'emperador Dioclecià. Quan l'emperador va imposar el culte al déu Apol·lo, el soldat Jordi va revelar quina era la seva religió i va ser torturat i decapitat a Nicomèdia el 23 d'abril del 303.

Van enterrar-lo a Lydda, avui Lod, a Israel, i amb això acaben les dades versemblants sobre ell. Les inversemblants se centren, principalment, en el seu martiri. S'ha escrit que va durar set anys i que va incloure tot tipus de dolors físics: cops amb malls de ferro, graelles roents, sandàlies amb claus... A més, va morir i ressuscitar fins a tres vegades, i entre un viatge i l'altre al món de les penombres, va fer miracles. Gelasi I, el pontífex que va canonitzar-lo el 494, va desautoritzar per apòcrifs els escrits sobre el sant. El Papa va concloure: "Jordi serà un d'aquells sants venerat pels homes els actes del qual només coneixerà Déu".

La necessitat d'herois que transmetessin els valors del cristianisme va fer que aquesta inicial reticència de l'Església pel misteriós màrtir no anés més enllà. Sant Jordi va ser venerat com qualsevol altre sant fins als temps de la primera croada. Els croats que el 1098 van prendre Lydda als musulmans van quedar sorpresos en descobrir que aquells enemics també resaven a Sant Jordi, conegut allà com Khidr, "el cavaller verd". En el súmmum de la coincidència, també era una figura malvista per l'islam ortodox. Aquest ús d'un mateix mite per diferents religions, mite que, d'altra banda, tenia orígens iconogràfics en deïtats més antigues, com l'egipci Horus o el persa Mitra, potser explicaria per què Sant Jordi és incòmode en determinades esferes. Ara bé, en el món musulmà l'heroi presentava una particularitat. Era també l'heroi d'una rondalla, que tenia com a escenari Líbia. Allà hi havia una princesa que havia de ser devorada per un drac i que era salvada pel cavaller. Amb aquestes impressions, els croats van tornar a casa i Sant Jordi, que per a ells ja era un referent, va assolir els cims de la popularitat i va ser el germen de molts contes de fades a Occident.

La fama de Sant Jordi va augmentar en el moment en què els reis van començar a assegurar que el cavaller se'ls apareixia en plena campanya. El van veure Ricard I Cor de Lleó d'Anglaterra prop de Jerusalem, Pere I d'Aragó en la conquesta d'Osca i Jaume I el Conqueridor en la de Mallorca. I la difusió de les seves victòries, amb totes les exageracions i falsedats possibles, va quedar plasmada al segle XIII en una col·lecció d'històries sobre sants, la Legenda sanctorum , escrita per Jacopo da Varazze, bisbe de Gènova, que va ser coneguda entre els lectors com Legenda aurea o Llegenda d'or. Aleshores, Sant Jordi ja era patró d'ordes de cavalleria i de determinats oficis i el seu emblema, una creu vermella sobre fons blanc, no era desconegut per ningú.

A partir del segle XV el seu culte va començar a arrelar amb força a Catalunya i al segle XVII va ser declarat patró amb festa de precepte, és a dir, d'anar a missa. I amb misses se'l va acompanyar fins que el Vaticà va decidir degradar litúrgicament el soldat. Tanmateix, això no ha fet minvar la seva fama. Sant Jordi continua ferm dalt del seu cavall en l'imaginari col·lectiu.

Més continguts de