Publicitat
Publicitat

68È FESTIVAL DE CINEMA DE VENÈCIA

Tomas Alfredson adapta l'escriptor anglès a 'El topo', cinema d'espies ambientat en la Guerra Freda

Venècia destapa el talp de John le Carré

Després d'unes jornades marcades pel cinema amb accent teatral, la Mostra de Venècia ha dirigit la mirada cap a l'univers literari de John le Carré, llegendari autor de novel·les d'espionatge i veterà de les adaptacions cinematogràfiques. En el cas d' El topo , basada en la novel·la homònima de 1974 i presentada a competició, la gran novetat és la nacionalitat del director, el suec Tomas Alfredson, responsable de la celebrada Deixa'm entrar . "Se suposa que, durant la Guerra Freda, Suècia va mantenir una posició neutral respecte al conflicte -va explicar Alfredson en roda de premsa- però els meus records dels anys seixanta i setanta remeten a un país enterbolit per l'ombra de la Unió Soviètica".

Més enllà de la qüestió nacional, El topo suposa un notori canvi de registre per a Alfredson, tot i que en el salt de l'horror naïf al cinema d'espionatge el realitzador suec no ha renunciat als fonaments del seu estil: sobrietat, detallisme i elegància. Centrant-se en la figura de George Smiley, el mític agent del servei d'intel·ligència britànic (protagonista de diverses obres de Le Carré), el film posa en escena un entramat narratiu marcat per la paranoia, l'amargor dels personatges i la decadència d'un món condemnat a l'autodestrucció. En aquest escenari de fredor (expositiva) i contenció (interpretativa), hi brilla un Gary Oldman que, renunciant als seus excessos habituals, ofereix un recital de cares de pòquer i de sibil·lí autocontrol. "En el passat, he interpretat molts personatges frenètics i emocionals -va declarar Oldman- però fa uns anys Christopher Nolan em va donar l'oportunitat d'explorar un registre més contingut i minimalista al nou Batman ; ara en Tomas (Alfredson) ho ha tornat a fer i li estic molt agraït". De fet, el treball d'Oldman no té res a envejar al d'Alec Guiness a la versió televisiva del 1979.

Alfredson és un amant de la geometria: les seves composicions semblen construïdes amb tiralínies i els seus relats, com les obres de Le Carré, funcionen com meditades i metòdiques partides d'escacs. En aquest sentit, sembla el director idoni per a un film com El topo , malgrat que el resultat final tendeix cap a una certa monotonia i academicisme. De tota manera, el laberint de dobles identitats i ànimes torturades (sacsejat per un substrat homoeròtic) permet que l'espectador participi activament en un entretingut joc de miratges. Respecte a això, l'oscaritzat Colin Firth, que dóna vida a l'agent Bill Haydon, va denunciar la tendència del cinema actual a "subestimar la intel·ligència de l'espectador". "Penso que a la gent li agrada el cinema que ofereix reptes, amb diàlegs capaços de reflectir la riquesa de la llengua", va afegir.

El desencís de Todd Solondz

També a competició es va veure Dark Horse , el nou film de Todd Solondz, un cineasta que fa més de dues dècades que combat amb mordacitat i esperit satíric la imatge idíl·lica del somni americà. Una tasca que el va dur a assaborir durant els anys 90 les mels de la fama indie però que, amb el temps, l'ha condemnat a un cert ostracisme.

Els defensors del director responsabilitzen d'aquest declivi a la intolerància d'un sistema dominat pel mainstream , però després de veure Dark Horse sembla més raonable responsabilitzar el mateix Solondz, un autor perdut entre obsessions que semblen haver-li esgotat el potencial creatiu. El cinema de Solondz ha cridat sempre l'atenció per la corrosiva i inclement aproximació a la cara afligida de la cultura de l'èxit ianqui. Una croada sostinguda sobre la contínua subversió de les convencions narratives. El cinema de Solondz apunta al cor de l' american way of life i dispara amb munició lingüística. En aquest sentit, l'anodina Dark Horse demostra que la fórmula Solondz no en té prou amb el sarcasme i el sentit de la farsa del director de Happiness , també demana certa experimentació amb el llenguatge. Aquesta carència fa del nou film de Solondz una fotocòpia descolorida dels seus millors treballs.

Dark Horse transcorre a un dels típics suburbis americans que, per al director de Storytelling , són el veritable infern a la Terra. Allà hi viu Abe (Jordan Gelber), un home de mitjana edat que viu amb uns pares (Christopher Walken i Mia Farrow) que semblen els protagonistes lobotomitzats d'un film de Doris Day. Abe s'enamora de Miranda (Selma Blair), una noia depressiva i malalta d'hepatitis B, que accepta casar-se tot i no sentir-se atreta pel protagonista. Tot plegat, l'escenari d'una tragicomèdia afectada d'estasi, incapaç d'insuflar vida al seu món caricaturesc.

Més continguts de