VENÈCIAQuè es pot fer després de dirigir una pel·lícula sobre la història de l'univers? Aquest deu ser l'interrogant que es va plantejar Terrence Malick després de crear L'arbre de la vida , la seva obra més ambiciosa, i guanyar la Palma d'Or de Canes 2011. Conegut pel seu caràcter reclusiu -mai ofereix entrevistes i se'l considera el Thomas Pynchon del cinema-, Malick devia decidir que era l'hora de fer un film petit , ambientat al present: un cert retorn als relats terrenals de Males terres (1973) i Dies del cel (1978).
Segons aquesta hipòtesi, el director d' El nou món (2005) s'hauria quedat a mig camí, perquè To the wonder , el film que es va veure ahir a la Mostra de Venècia, ens presenta un Malick que juga al minimalisme, però que acaba filmant una nova i emfàtica pregària a Déu, en aquest cas, sota la forma d'un triangle amorós protagonitzat per Olga Kurylenko, Ben Affleck i Rachel McAdams. El repartiment el completa Javier Bardem, que dóna vida a un capellà amb una crisi de fe.
Els misteris de l'existència
Per a Kurylenko, l'únic membre del quartet protagonista que va fer acte de presència a la roda de premsa del film, To the wonder "proposa un gran interrogant: ¿Existeix el lliure albir o hi ha alguna cosa més enllà, un destí del qual no podem escapar?" Malick renova el seu compromís amb un cinema protagonitzat per homes i dones que dubten, que s'enfronten als misteris de l'existència, tot i que en un pla més sentimental que espiritual: amb la mort (gairebé) fora d'escena, els dilemes dels personatges al·ludeixen a amors i passions que vénen i van, cremen i naufraguen, com si el cinema de Malick s'emparentés sobtadament amb el de Philippe Garrel o amb el de Wong Kar-wai.
Amb To the wonder , Malick trenca la seva aura d'artista parsimoniós (autor de cinc films en quatre dècades de trajectòria) i entrega el seu segon treball en dos anys. De fet, l'ombra de L'arbre de la vida és molt present al nou film, que ofereix una versió encara més extrema d'un cinema marcat pels gestos hieràtics i les veus espirituals. Si a L'arbre de la vida els diàlegs eren comptats, a To the wonder es redueixen a la mínima expressió: el personatge d'Affleck, present a la major part del film, no pronuncia més d'una desena de frases, i el discurs de la pel·lícula s'expressa únicament a través de veus en off, imatges de la natura i els cossos del actors. En aquest sentit Kurylenko va explicar: "Les pel·lícules del Terry [Malick] són aventures visuals. Ell confia en la força comunicativa dels silencis i les mirades. El missatge de les seves pel·lícules t'arriba directament al cor".
La realitat és que la pel·lícula no va arribar al cor de la majoria dels acreditats, que van dedicar al film una sonora xiulada. Una reacció justificada donada la naturalesa fallida de To the wonder , que posa de manifest els límits del cinema de Malick. Sense un sòlid retrat històric i social que sustenti la seva poètica, el director naufraga en la buidor d'una estètica insubstancial. Sense un mínim rerefons narratiu, els símbols perden el seu valor i l'elegant càmera flotant de Malick perd el nord. A la torre de Babel que és To the wonder (Javier Bardem recita els seus diàlegs en castellà, Kurylenko parla en francès i rus), Malick assoleix cotes mai vistes d'abstracció i lirisme, però en cap moment renuncia a ser un cineasta narratiu, a explicar una història. I en aquest últim punt To the wonder es confirma com la pitjor pel·lícula de la brillant trajectòria d'un director únic i inimitable.
