Una Venus Renaixentista convertida en icona moderna

BarcelonaQuin és el nexe d’unió entre una explosiva fotografia de David LaChapelle, un vestit estampat de Dolce&Gabbana, una escena carregada de sensualitat de Les aventures del baró de Munchausen, la portada d’un disc de Lady Gaga i una acolorida serigrafia d’Andy Warhol? La resposta és Botticelli. Sandro Botticelli (Florència, 1445-1510). Un dels pintors més cèlebres del Renaixement italià i autor d’un dels quadres més populars de la història de l’art: El naixement de Venus (1482-1485).

¿I què té aquesta dona de mirada misteriosa i llarguíssims cabells rossos que 500 anys després d’haver sigut pintada s’ha convertit en una icona moderna i en un ideal de bellesa? Per què encara inspira artistes contemporanis i marques comercials?

La influència dels prerafelites

La resposta a aquestes preguntes és la raó de ser de Botticelli reimagined, una exposició del Victoria and Albert Museum de Londres Botticelli reimagined que es pot visitar fins al 3 de juliol. El perquè d’aquesta fascinació col·lectiva no es limita a la figura de Venus, la gran protagonista, sinó que es fa extensiva a l’imaginari que Botticelli va crear al llarg de la seva carrera. I això, evidentment, inclou La primavera (1477-1482), la seva altra gran obra. Aquesta exposició, però, és molt ambiciosa i va més enllà de mostrar com s’ha reinterpretat el llegat del pintor florentí en l’art dels segles XX i XXI. També posa en context el redescobriment de l’obra de Botticelli per part dels prerafelites a la Gran Bretanya de mitjans del segle XIX, després de passar més de tres cents anys en l’oblit. Per això en una segona sala s’exhibeixen quadres, tapissos i poemes de Dante Gabriel Rossetti, Edward Burne-Jones i William Morris, entre altres creadors, que s’inspiraven en el místic univers del pintor renaixentista.

L’exposició es tanca amb una selecció de treballs del mateix Botticelli i dels col·laboradors del seu taller, d’on van sortir una gran quantitat de retrats de l’alta burgesia florentina i de temàtica religiosa, com els famosos tondos (pintures en format circular). Tot i això, en aquesta tercera sala no es poden contemplar les dues obres mestres del pintor italià. La raó és ben simple: El naixement de Venus i La primavera no poden sortir de la Galleria degli Uffizi de Florència per mandat dels Mèdici. Però Botticelli reimagined ha sigut l’excusa que ha permès que el magnífic quadre Pal·las i el centaure (1482) viatgi per primer cop a la Gran Bretanya.

Schiaparelli, Magritte, Warhol...

El cinema, la moda, la publicitat, la dansa, la pintura, la fotografia, la videoinstal·lació... Cap disciplina artística dels segles XX i XXI s’ha resistit a la temptació de reimaginar (o reinterpretar, o repensar, o reexaminar) Botticelli. I cada artista ho ha fet fidel al seu estil i en diferents graus de subtilesa. El 1938, Elsa Schiaparelli va dissenyar un elegant vestit de seda amb brodats florals inspirats precisament en la indumentària de la deessa Pal·las Atenea al quadre del centaure. En canvi, René Magritte va pintar literalment Flora, una de les protagonistes de La primavera, a l’esquena de l’home en barret de Le bouquet tout fait (1957). I això que quan el pintor belga va veure el quadre original de Botticelli a Florència va dir que “tot i que no estava malament, era millor en postal”.

Qui va quedar realment fascinada amb La primavera va ser la ballarina Isadora Duncan. El 1902 es va passar uns quants dies asseguda a la Galleria degli Uffizi contemplant el quadre. Amb aquest exercici d’observació volia comprendre el moviment dels personatges. Duncan es va entestar a “ballar el quadre” i repartir entre els espectadors el missatge d’amor que segons ella desprenia La primavera. I vestida com la Flora de Botticelli va idear una coreografia de la qual encara es conserven uns minuts de filmació que es poden veure a l’exposició.

Però ni Flora ni Pal·las han pogut competir amb l’omnipresència de Venus, convertida en un ideal de bellesa i també en un fructífer vehicle publicitari. Andy Warhol va fer servir el seu bell rostre per a la sèrie Details of Renaissance paintings (1984), en una de les seves populars serigrafies pop. Els modistes italians Dolce&Gabanna van reproduir fragments d’ El naixement de Venus en l’estampat estrella de la col·lecció de primavera-estiu del 1993, de la qual s’exposen dos models. Fins i tot la saga James Bond ha tingut el seu moment Botticelli: ¿qui no recorda Ursula Andress sortint de l’aigua amb un biquini blanc? L’escena pertany a la pel·lícula Agent 007 contra Dr. No (1962) i és el primer impacte visual que té el visitant. Encara més memorable és l’escena d’una virginal i joveníssima Uma Thurman emulant Venus a la pel·lícula Les aventures del Baró de Munchausen (1988), que es projecta en bucle just després de la protagonitzada per la sensual Honey Ryder.

Provocació o denúncia?

Alguns artistes també han utilitzat Venus per reflexionar sobre la bellesa interracial, com el xinès Yin Xin, que la va immortalitzar el 2008 amb trets asiàtics i una sensual cabellera fosca, però mantenint la seva misteriosa mirada. Altres creadors han anat més lluny i l’han omplert de càrrega sexual. Aquesta era la intenció del polèmic Jeff Koons quan Lady Gaga li va encarregar el disseny de la portada del disc ARTPOP (2013). De fet, la cantant novaiorquesa es presenta com una versió futurista de la rossa renaixentista. El renaixement de Venus (2009) del fotògraf David LaChapelle -una imatge saturada i artificial- encara va més lluny, fins al punt que Venus és una model tenyida i siliconada escortada per dos homes sol·lícits i musculosos. Però la posada en escena d’una fotografia del 1988 de Joel-Peter Witkin fins i tot és més transgressora: la seva Venus té penis i està envoltada de travestis.

Però Venus no només ha servit per provocar. També se l’ha utilitzat per denunciar algunes obsessions de la societat moderna. L’exagerat culte a la bellesa que va començar a principis dels anys 90 va portar l’artista francesa Orlan a documentar les seves operacions de cirurgia estètica vestida de lluentons i amb una imatge del rostre de Venus a la mà, com si fos la seva Bíblia. Era el seu crit contra una realitat perversa i s’hi enfrontava desfigurant lentament el seu propi cos.

La melangiosa Anglaterra

Aquesta irrupció de l’imaginari de Botticelli en l’art contemporani té el seu origen en la fascinació que els prerafaelites -un col·lectiu de pintors, poetes i crítics establerts al Londres de mitjans del segle XIX- van sentir en redescobrir l’obra del pintor florentí. Un dels grans impulsors va ser Dante Gabriel Rossetti, que en una subhasta a Christie’s el 1867 va comprar Retrat d’una dona coneguda com a Smeralda Bandinelli (1470-1475) per 20 lliures esterlines. I de seguida altres intel·lectuals del seu cercle van començar a interessar-se per l’obra de Botticelli.

Segons el crític britànic Frank Kermode, el pintor florentí estava condemnat a ser un dels grans oblidats de la història. I això que va ser cridat a Roma per pintar frescos de la Capella Sixtina -com Miquel Àngel- i també va il·lustrar la Divina Comèdia de Dante Alighieri (precisament alguns d’aquests dibuixos es poden veure a la tercera sala). Qui es recordava d’aquestes fites tres segles més tard? Ningú. Però en l’Anglaterra d’aquella època -en què la tristesa, l’austeritat, la melangia i la incertesa definien l’ideal de bellesa moderna- el peculiar estil de Botticelli va encaixar perfectament i artistes com Rossetti, Morris, Burne-Jones i altres van reivindicar-lo en la seva pròpia obra. Una influència que amb estils i interessos molt diversos encara avui perdura.