Publicitat
Publicitat

ÒPERA

El Liceu estrena 'Adriana Lecouvreur', amb Roberto Alagna i Barbara Frittoli

Verisme italià per a grans veus

Roberto Alagna, Barbara Frittoli, Dolora Zajick i Joan Pons protagonitzen Adriana Lecouvreur,de Cilèa. El muntatge, que s'estrena dilluns al Liceu, compta amb la direcció escènica de David McVicar.

Adrienne Lecouvreur va ser una actriu francesa del segle XVIII. Voltaire va admirar aquesta intèrpret de la Comédie, que va viure un apassionat amor amb el mariscal Maurici de Saxònia. Fins aquí la història. La llegenda l'ha convertida en una heroïna tràgica, morta el 1730 als 37 anys, potser enverinada per una rival. "És una història d'amor, passió i política, com la de moltes altres òperes", va explicar ahir a Barcelona la soprano italiana Barbara Frittoli, que al Gran Teatre del Liceu interpreta el paper de l'actriu francesa.

La singularitat de l'òpera Adriana Lecouvreur no és al llibret d'Arturo Colautti -basat en la comèdia dramàtica que van escriure Eugène Scribe i Ernest Legouvé el 1849-, sinó en la música de Francesco Cilèa (1866-1950). El compositor italià, representant heterodox del verisme, va saber combinar "el ritme musical i el teatral", com recorda el director Maurizio Benini. "Cilèa era un afrancesat que es resistia als excessos del verisme, un compositor més intel·lectual que emotiu", diu Benini. I això l'apropava a la sensibilitat musical de Massenet.

De Caruso a Alagna

Joan Matabosch, director artístic del Liceu, presenta Adriana Lecouvreur com "una òpera lligada a grans veus de la història". L'hemeroteca li dóna la raó: Cilèa la va estrenar a Milà el 1902 amb Enrico Caruso i Angelica Pandolfini en els papers de Maurici i Adriana, que 110 anys després interpreten Roberto Alagna i Barbara Frittoli, protagonistes d'un repartiment triple que també inclou la mezzosoprano nord-americana Dolora Zajick i el baríton menorquí Joan Pons.

El Liceu recupera a partir de dilluns l'obra de Cilèa amb un nou muntatge coproduït amb la Royal Opera House Convent Garden de Londres (on ja s'ha estrenat), l'Staatsoper de Viena, l'Opéra de París i la San Francisco Opera. "Aquest títol mereix una gran posada en escena", explica Matabosch. El responsable és l'escocès David McVicar, que ha dissenyat una escenografia "conceptual" que Matabosch descriu com "semblant a la que ja va fer per a Manon , de Massenet", al Liceu fa cinc temporades.

Alagna alaba la direcció escènica de McVicar perquè la troba "magnífica" i perquè "té un sentit tradicional i modern alhora". El director escocès aprofita la teatralitat de l'obra per jugar amb el teatre dins del teatre mantenint el vestuari dramàtic característic del barroc francès.

"Com les pel·lícules antigues"

Dolora Zajick destaca que Adriana Lecouvreur "sona com les pel·lícules antigues", perquè marca "el punt d'inflexió" que va dividir l'òpera i la música que acompanyava les projeccions cinematogràfiques. "Cilèa, que tenia molt presents els contrastos i la coloració vocal, feia servir la música per diferenciar els personatges. Per exemple, diferencia molt bé entre la soprano i la mezzosoprano: l'una la identifica amb la virtut, l'altra, amb la decadència", diu Zajick.

Més continguts de