Publicitat
Publicitat

Ves que no sigui ell el líder que ens cal

"Tot el que ha explicat jo ho he viscut. Ell també, però jo he viscut més tros que ell". M'ho diu l'escriptor Josep Maria Espinàs al final del pregó de Joaquim Maria Puyal. Un pregó que ha estat un viatge amb veu (i amb veus) per la història de Barcelona i, doncs, per la història dels barcelonins. Una retransmissió cronològica i reivindicativa que només uns quants privilegiats hem pogut seguir des de dins del mateix Saló de Cent.

A primera hora de la tarda he coincidit amb el regidor Jaume Ciurana a Catalunya Ràdio, i allà li han fet saber que mil persones havien confirmat l'assistència a l'Ajuntament. "Però calculem que una tercera part fallaran". Ai: què t'hi jugues que s'hi presenten totes, penso. Que en Puyal és molt Puyal. I sí, a quarts de set ja puc celebrar que he guanyat l'aposta amb mi mateixa: quan falten deu minuts per a l'hora d'inici, ja no cap ningú més ni al Saló de Cent ni a cap dels racons i sales de la Casa Gran que s'han habilitat amb cadires i pantalles. "Si els catalans anem junts, som imbatibles", dirà el pregoner, i avui hem demostrat que els catalans podem anar junts... a escoltar-lo. Ves que no sigui ell la mena de "líder de debò" que diu que ens cal per avançar-nos al futur.

"M'ha recordat molt les presentacions que feia al programa Un tomb per la vida ", em comenta Sergi Pàmies. Un altre escriptor, Ramon Solsona, destaca el factor generacional del discurs: "Ha estat magnífic. La meva dona i jo ens hem sentit radiografiats. I m'ha agradat que reivindiqués l'orgull de ser barceloní". Jaume Cabré l'ha trobat "molt didàctic, encertat i inesperat, tot i que del Puyal pots esperar-t'ho tot". L'autor de la novel·lassa Jo confesso em confessa que s'ha vist la mar de reflectit en el recorregut històrico-sentimental del pregó. També hauria pogut caçar al vol les opinions de Lloll Bertran, Celdoni Fonoll, Núria Feliu, Gabriel Ferraté, Joan Pere Viladecans, Moisès Broggi, Isabel Martí i tants d'altres, i totes haurien estat tant o més elogioses.

Mentre intento fer via cap a la plaça de Sant Jaume topo amb Narcís Serra. Puyal s'hi ha referit de passada en el moment més emotiu, quan ha evocat la imatge d'un home amb abric i amb orelles rialleres que salta amb els braços enlaire, eufòric per la proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica. El "moltes gràcies, alcalde Pasqual Maragall" ha estat rebut amb aplaudiments sincers per un públic sotmès als efectes immediats d'una injecció oral de memòria compartida.

A Espinàs només li ha grinyolat un detall: que l'alcalde Xavier Trias hagi tractat el pregoner de tu. "En els actes solemnes aquesta familiaritat està fora de lloc, en públic hem de fer servir el vostè". Això el gran Puyal ja ho sabia quan va batejar dos espais televisius encara enyorats: Vostè pregunta i Vostè jutja.

Més continguts de