Viatge a l’Espanya rural de fa 40 anys

BarcelonaUna dona parla, compungida, amb un confessor entre concentrat i avorrit en un racó de cementiri. Un llamp cau rere els carros humils d’un campament gitano. Un grup d’homes escolta la missa al petit poble de Rairiz de Veiga, a Ourense. Són tres del centenar llarg de fotos que es podran veure a Fundació Foto Colectania fins al 2 d’abril del 2015. Tan lejos, tan cerca fa una tria de l’obra primerenca de sis fotògrafs espanyols que van començar a treballar a la dècada dels 70. Són Koldo Chamorro, Cristina García Rodero, Cristóbal Hara, Fernando Herráez, Anna Turbau i Ramón Zabalza.

“Els sis fotògrafs de la mostra van donar un gir documental a la fotografia que es feia al país -explica la comissària, Cristina Zelich-. Són els primers que es van plantejar les sèries a llarg termini, assumint projectes que, en alguns casos, podien arribar a portar-los anys de feina. Trenquen una mica amb el llenguatge fotogràfic anterior. Tots tenen mirades molt personals, i si hi ha algun tret temàtic comú és que fan visibles unes realitats que des de l’àmbit urbà es desconeixen”.

Els entorns rurals emmarquen gran part de les imatges de Tan lejos, tan cerca. Hi ha els molins aïllats de la Manxa, els carrers solitaris de pobles andalusos, esglésies, interiors humils, cementiris, botigues, estables i alguna plaça de toros, ja sigui enfocada des de les grades com des de l’exterior, on es pot veure un torero nan que espera el seu torn mentre una colla de criatures l’observen, enriolats. En una de les fotos de Cristina García Rodero s’hi encapsula un instant de la processó dels Cofrades de la Cruz de Bercianos de Aliste l’any 1976.

Nascuda el 1949 a Puertollano, García Rodero va començar el 1974 un interessant projecte d’investigació sobre costums, celebracions i rituals religiosos encara presents a l’Espanya rural de l’època. Va trigar quinze anys a enllestir-lo, i el resultat es va publicar a España oculta (Lunwerg, 1989). “La meva intenció era fotografiar l’ànima misteriosa, veritable i màgica de l’Espanya popular, amb la seva passió, amor, humor, tendresa, ràbia, dolor i veritat -es pot llegir en una de les cartel·les de l’exposició-. També els moments més intensos i de plenitud en la vida dels personatges, tan simples com irresistibles, amb tota la força interior, en un desafiament personal que em va donar força i comprensió i en el qual vaig jugar-m’hi el cor”.

Fotografiar des de la confiança

Les fotos de García Rodero es poden veure a la planta baixa de Fundació Foto Colectania, juntament amb les de Koldo Chamorro i Ramón Zabalza. De Chamorro, l’únic dels artistes que ja és mort, Cristina Zelich remarca “el vincle puntual amb el realisme màgic: les seves imatges mostren moments que s’escapen de la quotidianitat, traslladant fins a una altra dimensió aquell qui les veu”. Zabalza va dedicar més d’una dècada a recórrer campaments gitanos. “El que podreu veure són fotos fetes des d’una intensa confiança entre ells i jo -recorda-. Em trucaven a casa i em demanaven que els anés a veure en dates assenyalades”. Entre la selecció s’hi poden veure casaments, naixements i defuncions. “Una vegada vaig entrar en una cabana amb una Leica que acabava d’estrenar, i quan en vaig sortir em vaig adonar que no havia disparat ni una sola foto. Em va tocar entrar a la cabana una altra vegada i repetir la sessió. Eren fotos molt difícils, perquè els gitanos encara eren un nucli que vivia al marge de la història”, explica Zabalza.

Qui conegui les potents imatges en color de Cristóbal Hara tindrà una sorpresa quan vegi que abans del 1985 va treballar en blanc i negre. “Diuen que l’obra de bona part dels escriptors aprofundeix en les experiències decisives de la infantesa: en el meu cas, es va donar quan els pares em van internar en una escola de jesuïtes a Valladolid -diu Hara-. Va ser una experiència tan traumàtica i forta que ja no vaig deixar de pensar més en Espanya”.

Fernando Herráez, un dels fundadors de l’agència Cover, va estudiar les persones a “través del seu comportament en festes i tradicions”. Les seves imatges, de les més tumultuoses de la mostra, contrasten amb els escenaris gallecs fotografiats per Anna Turbau. Nascuda a Barcelona el 1949, després d’una sèrie de fotografies del Barri Xino va descobrir la ciutat més marginal i va abandonar el disseny, disciplina que havia estudiat a Elisava. “Quan em vaig instal·lar a Galícia el 1976 vaig voler captar la realitat dels llogarrets dels Ancares, on vaig poder accedir a realitats íntimes, que fins llavors no s’havien fotografiat -recorda-. Una de les meves obsessions era fotografiar sentiments”.