Publicitat
Publicitat

24È MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC

Enric Montefusco i Refree presenten un rèquiem en l'última nit del Mercat

Vic incentiva la curiositat

"Aquests mestres són perfectes, només ensenyen el que han après". La demolidora cita de Witold Gombrowicz és un dels textos que formen part del rèquiem compost per Enric Montefusco (Standstill) i Raül Fernández, Refree, i interpretat pel Cor de la Universitat Ramon Llull que dissabte es va presentar al Teatre L'Atlàntida de Vic. És un rèquiem per la civilització o, com diu Montefusco, sobre "la progressiva mort en vida del nostre esperit".

Estrenat al maig al Festival SOS de Múrcia, l'espectacle segueix l'estructura de la peça litúrgica, també musicalment, tot i que una de les feines de Refree i Montefusco ha sigut perfilar la partitura perquè harmonitzés amb un text en castellà constituït per fragments d'obres de Pavese, Céline, Umbral, Bernhard, Strindberg, Beckett, Carver, Bukowski, César Vallejo, Anne Sexton i Grombowicz. La importància que Montefusco i Refree (que no va ser dalt de l'escenari) donen al que expliquen va fer que en entrar al teatre a cada espectador li oferissin un programa amb els textos del rèquiem i un llum que simulava una espelma perquè els poguessin llegir.

"L'home no estima la llibertat"

Montefusco va ser l'únic solista, cosa que va reforçar el seu paper com a oficiant de la missa i va permetre identificar millor el punt de vista. Els cantants del cor i el percussonista Salvador Toscano, dirigits per Esteve Nabona, seien en unes graderies i anaven vestits amb roba de llit, una concessió escènica que va ajudar a treure solemnitat, però no gravetat, a la nit. Com manen els cànons, el moment més tenebrós va coincidir amb el Dies irae , en què el cor va posar veus a les paraules de Bernhard: "L'home no estima la llibertat, tota la resta és mentida, no sap què fer amb la llibertat". En canvi, el final In paradisum va fer miques el cànon. Montefusco, envoltat d'una fumera blanca, es va quedar sol amb una guitarra acústica per cantar des d'un cel inquietant un fragment d'un poema de Bukowski.

L'espectacle, impactant malgrat algunes disfuncions fruit de la dificultat d'empeltar la mètrica dels textos a la partitura, s'adiu a un dels propòsits de Marc Lloret, director artístic del Mercat de Música Viva: apostar pel risc i la singularitat, dos conceptes que són al moll de l'os d'una programació que també ha aplegat esperit lúdic i diversitat.

Durant quatre dies, Lloret no s'ha cansat de repetir que el Mercat, que ha tingut més de 110.000 espectadors, ha de funcionar com una plataforma que faciliti les eines perquè el sector musical trobi oportunitats de negoci. Aquesta idea es pot projectar fora de l'àmbit professional: tant el Mercat com la resta de l'activitat musical que bull a Vic faciliten la possibilitat de viure l'experiència musical en tota la seva amplitud. Es tracta d'ensenyar justament les coses que no s'han après i permetre que la mateixa persona que taral·leja les cançons de Txarango i balla amb La Pegatina pugui escoltar el free jazz de Lean Left i el pop de Prats, i decidir si li interessa. I al revés, esclar.

Lloret defensa les propostes de risc de manera natural, sense amagar-les en un gueto experimental i sense condescendència. És tan senzill i tan complicat com incentivar la curiositat del públic i també donar l'oportunitat als músics de triomfar o fracassar davant públics diversos. Més enllà dels números, això ha sigut el millor del Mercat 2012.

Més continguts de