‘Victòria’, commovedor retrat de postguerra
Barcelona“Potser us sembla que repetir aquesta història dolorosa una vegada i una altra no té cap sentit. Però crec que deixar-ho de fer en té molt menys”. Les últimes paraules adreçades directament al públic per la vídua d’un barber del Raval deixen clar que Pau Miró no reivindica l’originalitat a l’hora de mostrar un fragment de la història del país a finals del anys 40, sota la gana i l’opressió del règim franquista. Segurament pot sobtar una mica que sigui un home de 42 anys qui ens parli d’una realitat històrica que no va viure i que ho faci amb referents furtats de la memòria dels altres, que, això sí, encaixen perfectament en aquest brillant relat conduït per una intriga lleugera i molt teatral i amb uns personatges tremendament humans en les seves febleses i contradiccions.
Victòria és un drama històric habitat per personatges insignificants, el commovedor retrat domèstic d’una societat emmanillada per la por, la traïció i les penúries, l’evidència d’unes ferides que en alguns aspectes, com el de les fosses del franquisme, resten encara obertes, i que a la fi transmet la necessitat de resistir. Victòria té, sortosament, la textura d’obres anteriors de Pau Miró ( Plou a Barcelona, Girafes, Lleons, Búfals), i diríem que mostra la bona influència del teatre de Josep Maria Benet i Jornet i fins i tot l’ambició del de Guimerà a l’hora de bastir un gran personatge femení en un relat d’abast nacional.
Victòria (Emma Vilarasau) és el personatge central al voltant del qual es mouen el seu gendre tolit (Joan Anguera), una excantant de music hall esdevinguda dona normal (Mercè Arànega) i el seu fill adolescent (Nil Cardoner), un falangista (Jordi Boixaderas) -atenció: seguidor del Barça de Ramallets-, un mestre republicà (Pere Arquillué) i una noia filla d’exiliats (Mar Ulldemolins). Són un grup de solitaris que es fan companyia i un fresc grisenc d’un món d’ànimes derrotades que pateixen i fan partir els que els envolten. Un teatre polític en la mesura que mostra com aquella realitat condiciona fins i tot la respiració dels personatges, com destrueix la solidaritat i com, a la fi, exhibeix la valentia heroica dels que resisteixen o s’immolen.
Victòria es una obra de maduresa diríem que gairebé escrita per als intèrprets, que s’adeqüen com l’anell al dit als perfils del personatges; un grapat de grans intèrprets en una producció austera per ser del TNC i amb una direcció eficaç més que brillant.
