Vida més enllà de Bourne
Després de L'ultimàtum de Bourne, Paul Greengrass i Matt Damon van decidir que ja n'havien tingut prou del personatge. Tony Gilroy dirigeix la quarta part de la saga, que manté el nivell de les anteriors.
BARCELONA.El 2001 ningú no s'hauria atrevit a afirmar que una modesta cinta d'acció inspirada per un bestseller d'aeroport de Robert Ludlum, firmada per un director indie com Doug Liman i amb Matt Damon com a estrella -quan encara no era una estrella- canviaria el rumb del cinema d'acció. Però va ser exactament així.
El cas Bourne va imposar un nou paradigma, almenys en aquell peculiar gènere a mig camí entre el cinema d'espies i el d'acció en què transcorren, per exemple, les pel·lícules de James Bond. Prou de Dry Martinis, de servir fidelment a Sa Majestat i de gadgets tecnològics. La història es buidava d'ideologia i es convertia en pur exercici de supervivència: les lluites s'embrutaven i l'acció es tornava més física i crua. El superespia ja no és només un professional entrenat, sinó també la víctima del sistema que l'ha creat.
Poc després, Doug Liman va veure com els productors de la saga Bond, a qui havia intentat convèncer abans per renovar la franquícia, en prenien bona nota i aplicaven la recepta Bourne a Casino Royale , que incorporava amb èxit escenes d'acció d'un realisme i una brutalitat que no s'havien vist mai en un film de James Bond. La primera persecució de la pel·lícula, a Madagascar, sembla directament sortida d'un film de Bourne.
Mentrestant, la saga protagonitzada per Matt Damon creixia en ambicions i intensitat. Un nou director amb un currículum allunyat del gènere, Paul Greengrass ( Sunday Bloody Sunday ), portava a un nou nivell les aventures de l'espia desmemoriat que vol descobrir qui és en realitat i alhora tem les respostes. El mite de Bourne i L'ultimàtum de Bourne van consolidar un apropament al cinema d'espies en què l'heroi no s'enfronta a un científic boig que vol dominar el món o una nació rival, sinó al complex militar-industrial del seu país. L'objectiu del protagonista de la saga no és acabar amb ningú, és que el deixin en pau. En plena paranoia post 11-S, Bourne assenyala, amb tota la intenció, que el veritable enemic és a casa nostra.
Adéu, Bourne. Hola, Bourne
Després de L'ultimàtum de Bourne , Paul Greengrass i Matt Damon van decidir que ja n'havien tingut prou del personatge. Amb aquestes absències, el futur de Bourne semblava força negre, però els productors no es van resignar a abaixar la persiana sense esgotar l'última possibilitat i van posar el futur de Bourne en mans de Tony Gilroy, guionista de les tres primeres entregues i director de l'excel·lent Michael Clayton , que a El legado de Bourne s'encarrega del guió i també de la direcció.
El gran problema, esclar, era trobar el recanvi per al protagonista. Però Gilroy, en un atrevit cop d'efecte, ha optat per prescindir del personatge que dóna nom a la saga i obrir una nova via argumental. El protagonista d'El legado de Bourne no és Jason Bourne, sinó Aaron Cross (Jeremy Renner), un membre del programa de supersoldats al qual pertanyia Bourne; Cross veu com els seus caps intenten matar-lo com a conseqüència del sarau que Bourne va organitzar al final de la tercera entrega de la saga, quan l'exespia feia públiques les dades d'intel·ligència sobre el programa Treadstone.
Amb aquesta pirueta de guió, Gilroy posa en relació el quart títol de la franquícia amb els anteriors, però sense la càrrega d'haver de continuar amb la història i els personatges. Renner, que últimament apareix a totes les pel·lícules d'acció de Hollywood (era a Los Vengadores i a Missió Impossible 4), no pateix els problemes de memòria de Bourne, sinó que sap molt bé qui és i per què forma part del programa. Quan es veu obligat a fugir, busca l'ajuda d'una científica (Rachel Weisz) que també està amenaçada de mort per haver format part de l'operació secreta.
El legado de Bourne reprodueix admirablement l'ADN de la saga Bourne: la història oposa l'eficiència corporativa dels responsables d'una agència del govern a la desesperació solitària de l'heroi en un món global sense intimitat, controlat des d'un despatx per buròcrates sense escrúpols que actuen moguts per un qüestionable patriotisme. I quan arriba l'hora de l'acció, Gilroy cedeix la cadira a Dan Bradley, el director de segona unitat de les dues anteriors entregues de la saga -i autèntic responsable del segell de visceralitat i realisme de la sèrie-, que torna a fer de les seves en la vibrant persecució als carrers de Manila que tanca el film. Però malgrat el bon regust que deixa avui dia qualsevol pel·lícula d'acció que no insulti la intel·ligència de l'espectador i el fet que El legado de Bourne compleix amb nota el que es proposa, cal afegir que part de l'èxit ve per la falta d'ambició d'aquest propòsit: afegir un distret punt i seguit a la saga que permeti repetir la jugada dues o tres vegades més. I amb això, que no és poc, es conforma.
