Publicitat
Publicitat

ELS CLÀSSICS

El Virgili bucòlic

"El nom de Virgili, des del moment que s'imposà el triomf de la seva obra, omple quasi dos mil·lennis d'història literària", recorda el traductor Miquel Dolç a la introducció de les Bucòliques . Poc després de la seva mort, l'any 19 aC, apareixeria l'epopeia itàlica per excel·lència, Eneida , poema que presentava el destí romà com a definitiu (i que, com tantes altres coses, acabaria sent provisional). En vida, Virgili, nascut a Màntua l'any 70 aC, ja "s'havia assegurat la glòria" amb la publicació de les Geòrgiques i les Bucòliques . Si les Geòrgiques és un poema monumental que pren com a model principal Treballs i dies , d'Hesíode, en el cas de Bucòliques la font d'inspiració del poeta és Teòcrit de Siracusa. Formada per una desena d'èglogues escrites en hexàmetres, Bucòliques glosa i enalteix la vida dels pastors com Melibeu, Coridó, Menalcas, Tirsis i Mopsus, que es troben amb una realitat ideal estroncada per terrabastalls polítics i passions amoroses impossibles de refrenar. Bucòliques reprèn els paisatges idíl·lics de novel·les bizantines com Dafnis i Cloe , de Longus, i funda el gènere poètic de l'ègloga, que durant el Renaixement seria reprès per poetes com Garcilaso de la Vega i Luis de Góngora i que viuria una petita revifalla i modernització en l'obra d'Alberto Caeiro, un dels heterònims amb què Fernando Pessoa es va multiplicar literàriament.

Més continguts de