Visca la Pepa! Teatre, art i desproporció en les subvencions
Lligant els gossos amb llonganisses. Andalusia és una terra meravellosa i sorprenent sobre la qual ara hi ha posades totes les mirades a causa de les properes eleccions autonòmiques del 25 de març, que podrien suposar el canvi polític més important de la història de la democràcia en el bressol del socialisme espanyol. Potser per això, van sortint a la llum actuacions presumptament delictives i d'altres que, sense ser-ho, fan lleig. L'Associació d'Empreses d'Arts Escèniques d'Andalusia està que trina a causa del cost de l'última producció del Centre Andalús de Teatre, l'organisme del qual depèn la major part del sistema teatral d'aquesta comunitat. Ens diuen des de l'associació que per commemorar els 200 anys de la Pepa -la Constitució espanyola del 1812- el Centre ha realitzat una superproducció d'Estado de sitio , d'Albert Camus, amb un cost que s'enfila fins als 300.000 euros. I afegeixen que amb la gira per la comunitat el cost total del projecte pot arribar els 500.000 euros. Són molts quartos es miri com es miri. Però si ho comparem amb el que l'any passat va destinar la junta al teatre privat, la cosa ja fa pudor. Ens diuen que el 2011 la convocatòria d'ajuts al sector privat va ser d'uns 790.000 euros i va beneficiar unes 37 companyies, de les 120 sol·licituds presentades. Quina desproporció. Quin despropòsit. Visca la Pepa!
Les columnes de Fabra i Coats. Des del sentit comú, donat que l'art contemporani no és el nostre fort, m'alegro que el Macba creixi a la Fabra i Coats. Des que aquesta fàbrica de creació es va posar en marxa, i segueix al ralentí, vaig pensar, i escriure, que era absolutament inadequada per a les arts escèniques, a les quals en principi estava destinada, ja que, excepte la planta baixa, la resta d'espais estan poblats de columnes i envoltats de finestres amb vidres. O sigui, un espai ideal per assajar teatre... i perquè el actors es trenquin el nas. Una altra cosa són les arts plàstiques, que sí que poden conviure i adaptar-se als espais sense riscos físics per als artistes. Ara bé, quan coneixem tantes companyies que busquen espais per assajar i no els troben si no els paguen, i no sempre poc, ens preguntem si la ciutat de Barcelona és conscient del problema. Subvencionar la creativitat però no tenir l'espai per desenvolupar-la sembla un contrasentit.
