Publicitat
Publicitat

Von Otter, cançons entre amics

Una vetllada liederística carregada de significat al Festival de Torroella de Montgrí. Una artista excepcional, la mezzosoprano sueca Anne Sofie von Otter, oferia, per fi, el seu primer recital en l'escena musical catalana. Costa entendre-ho, però en tres dècades de carrera només hi figuren dues visites anteriors: el 1991 al Palau -el concert del bicentenari de la mort de Mozart, dirigit per John Eliot Gardiner- i el 2011 en un tardà debut al Liceu amb una versió desconcertant de Tamerlano , de Händel. I res més. Per això, el retrobament amb Von Otter va ser una festa entre amics, amb el seu fidel pianista, Bengt Forsberg, i Svante Henryson al violoncel.

Tenir el repertori adequat és l'únic mitjà per mantenir-se molts anys a l'escenari. Von Otter, exquisida liederista , sap com escollir-lo, combinar els estils i sorprendre amb atractives incursions en altres repertoris. Va començar jugant a casa, amb autors escandinaus: quatre lieder de Lindblad i tres de Grieg. El millor va arribar amb dos brillants lieder de Liszt i tres dels Wesendonck Lieder de Wagner. Enmig, Forsberg va brindar en solitari una desbordant versió de la Mort d'Isolda arreglada per Liszt. El domini de l'estil, l'habilitat lingüística i l'elegància en el fraseig són armes que la veterana mezzosoprano domina amb perícia i sinceritat expressiva.

La segona part va començar bé: quatre dels deliciosos Chants d'Auvergne , de Canteloube, amb la participació de Henryson al violoncel, però la festa es va refredar en el tram final, un territori abonat al crossover que va ser presentat, amb pèssima megafonia, pels artistes: des d'un Summertime d'inflexions jazzístiques a, entre d'altres, temes de Bill Evans, Paul McCartney, Nick Drake, el mateix Henryson i el Knowing me, knowing you -dels Abba-, passant per clàssics com Cucurrucucú la paloma i una molt personal havanera de Carmen .

Ho van interpretar tot amb bon gust, potser amb un excessiu protagonisme del violoncel·lista, però les limitacions acústiques de l'església de Sant Genís van arruïnar bona part del seu encant.

Més continguts de