Wim Wenders toca fons a Sant Sebastià

Enviat especial a Sant SebastiàLa setmana passada la mort de Harry Dean Stanton ens va fer recordar un dels seus grans papers a París, Texas, una obra mestra d’un Wim Wenders en plenitud. En les tres dècades que han passat, el cinema de l’alemany s’ha allunyat a poc a poc de la rellevància i la profunditat per acostar-se a una mena de transcendència afectada; això sí, luxosament fotografiada. Inmersión, que aquest divendres ha inaugurat la 65a edició del Festival de Sant Sebastià, barreja en un còctel difícil d’empassar-se una història d’amor, una trama d’exploració científica i un thriller antiterrorista. Molts ingredients i ambicions per a un plat que acaba sense tenir gust de res.

Alicia Vikander, la primera estrella que visita el festival, és aquí una biomatemàtica que investiga la vida en els abismes oceànics i està a punt d’embarcar-se en una expedició submarina per recollir mostres biològiques a grans profunditats. A l’hotel on s’està uns dies de vacances coneix James McAvoy, un agent de l’MI6 britànic que es fa passar per enginyer, però que està en la primera línia de la lluita contra el terrorisme jihadista. No cal dir que entre tots dos sorgirà l’amor; tampoc hi havia gaire cosa més a fer, a l’hotel. Però les feines els reclamen: Vikander marxa a explorar l’oceà i McAvoy a Somàlia, on una cèl·lula d’Al-Qaida que està al darrere de bombardejos el fa presoner.

Drames paral·lels?

El primer problema de la pel·lícula és que Wenders l’estructura a través del relat paral·lel dels dos personatges: d’una banda, l’espia segrestat pels terroristes, gairebé sense aigua ni aliments i amb l’amenaça de la mort sempre present; de l’altra, la científica angoixada perquè aquell noi que va conèixer a l’hotel té el mòbil apagat i no li truca. Posar l’experiència de l’un i de l’altre al mateix nivell pot semblar ridícul, però les coses són així: la científica i l’espia són ànimes bessones i només pensen l’un en l’altre mentre es capbussen en les profunditats, ella les del mar i ell les del terror jihadista. I mentre Vikander perd la paciència entre metàfores visuals i diàlegs infectats de pretensions, l’espectador també es pregunta si tot això anirà enlloc.

Si ja costa empassar-se la relació dels protagonistes, no cal dir el pla de McAvoy, que consisteix a deixar-se capturar pels terroristes per veure si en comptes de matar-lo el condueixen al nucli dur de la cèl·lula. També hi ha discussions elementals sobre la lluita antiterrorista i el conflicte entre Orient i Occident. En roda de premsa Wenders va afirmar que “declarar la guerra al terrorisme el 2011 va ser el millor que li podia passar al terrorisme” i que el conflicte actual és “un monstre que hem creat nosaltres”. El seu discurs, tanmateix, es contradiu amb el simplisme amb què retrata els terroristes i el poble africà. L’alemany, això sí, filma amb una factura impecable el guió, que adapta una novel·la del britànic J.M. Ledgard. Però l’immens talent del director d’ El cel sobre Berlín sembla amagat en les profunditats on se submergeix Vikander, que ahir explicava que va caure fascinada per París, Texas amb només 10 anys. Wenders, per cert, també comentava que fa molts anys que no llegeix crítiques dels seus films “perquè les bones et fan sentir molt bé i les dolentes et destrossen”. Doncs encara sort.