‘Wonder Woman’, superpoder femení

BarcelonaGal Gadot només va necessitar 15 minuts en pantalla per convertir la seva aparició a Batman vs Superman en la millor notícia d’aquell blockbuster tan ambiciós com fallit. En un film ple de veus engolades, gestos solemnes i celles arrufades, el somriure desafiant i confiat de la Wonder Woman de Gadot, que la banda sonora de Hans Zimmer acompanyava amb un contundent riff de guitarra, era una alenada d’aire fresc que tant la crítica com el públic van celebrar. Un any després, l’arribada de la primera pel·lícula en solitari del personatge liquida un dels grans deutes pendents del cinema de superherois, que feia 12 anys que no atorgava el protagonisme a una superheroïna.

Wonder Woman, que avui s’estrena, no és només un film sobre una superheroïna, sinó el primer del gènere que dirigeix una dona, Patty Jenkins, coneguda bàsicament pel drama del 2003 sobre una assassina en sèrie, Monster, que va posar-li en safata l’Oscar a Charlize Theron. El background de Jenkins és tan poc superheroic que la seva elecció sembla feta per complir l’expedient, però en realitat la directora és una fanàtica del personatge: de petita portava la carpeta forrada de fotos de Lynda Carter, que interpretava l’heroïna en una popular adaptació televisiva dels 70, i el seu sobrenom entre els amics era precisament Wonder Woman. Feia més d’una dècada que Jenkins lluitava per l’oportunitat de dirigir un film sobre Wonder Woman, però abans havia estat a punt de dirigir un altre superheroi: havia de fer-se càrrec de Thor 2 Thor 2però el cap de Marvel, Kevin Feige, s’hi va repensar i la va substituir abans de començar el rodatge. La jugada li ha sortit rodona a Warner: després d’anar durant anys a remolc de Marvel en la cursa superheroica, finalment s’avança al seu rival i, a més, ho fa amb una directora que va sortir rebotada de l’estudi marvelià.

Amb Wonder Woman, a més, Warner s’ha apuntat l’èxit comercial que necessitava per apuntalar l’univers cinematogràfic que va començar a construir amb L’home d’acer i L’home d’acerBatman vs Superman. Els més de 500 milions de taquilla que porta recaptats la pel·lícula, estrenada als Estats Units i altres territoris fa tres setmanes, són l’aval que necessitava la companyia per tirar endavant un projecte que ja té en marxa, La Liga de la Justicia, La Liga de la JusticiaAquaman, un nou Batmani una Batgirl dirigida per Joss Whedon. L’èxit de Wonder Woman també rescabala les superheroïnes de la fama de ser verí per a la taquilla que es van guanyar a principis de la dècada passada per culpa de la Catwoman Catwomande Halle Berry i l’Elektra de Jennifer GardnerElektra. Una fama injusta: només cal veure l’auge de les heroïnes del cinema d’acció modern (Imperator Furiosa a Mad Max, Katniss Everdeen a Els jocs de la fam, Rey al nou Star Wars ) per concloure que el blockbuster del futur serà femení o no serà.

La primera superheroïna

Creada el 1941 en plena era daurada del còmic, Wonder Woman és la superheroïna més longeva i icònica del gènere. Com la majoria de personatges de la indústria nord-americana, al llarg dels anys ha passat per moltes mans i visions creatives que han desembocat en èpoques millors i pitjors, però l’adaptació de Patty Jenkins para atenció a molts aspectes de la seva primera i gloriosa època, quan el guionista William Moulton Marston la va concebre com una heroïna forjada en un món mitològic a resguard de la influència masculina, l’Illa Paradís, símbol d’autonomia femenina i emancipació de l’opressió patriarcal.

Després d’un pròleg ambientat en l’època moderna, Wonder Woman viatja al passat per relatar l’origen del personatge, situat a l’illa de Themyscira, una arcàdia fantàstica habitada per amazones guerreres on la jove Diana creix sota la protecció de la seva mare, la reina Hipòlita, i entrenada per l’Antiope, que interpreta una ferotge Robin Wright. La mirada de Jenkins no cau en el parany d’erotitzar les habitants d’aquesta illa paradisíaca habitada per dones imponents en minifaldilla: la pel·lícula celebra la plenitud física de les amazones, però no les cosifica. L’ecosistema idíl·lic de Themyscira només es veurà alterat per l’aparició d’un espia anglès, Steve Trevor, perseguit per tropes alemanyes. L’incident aboca Diana a abandonar l’illa amb Trevor (magnífic Chris Pine) i prendre partit en la Primera Guerra Mundial, convençuda que el déu de la guerra hel·lènic, Ares, conspira per prolongar-la i fer-la encara més cruenta.

Com és habitual en el cinema superheroic, Wonder Woman no té manies per canviar de gènere i, després d’arrencar en clau mitològica, s’obre a altres registres com la comèdia screwball, reescrivint la coreografia tradicional de la guerra de sexes amb un Payne pudorós en excés i una Gadot que dinamita inconscientment les convencions de la societat patriarcal de l’època. Més endavant, el film es desvia cap al gènere bèl·lic -subsecció missió suïcida- i remata amb l’èpica superheroica clàssica de l’enfrontament entre la protagonista i Ares. Cal rebaixar l’eufòria amb què el públic i la crítica americana han rebut la cinta: entretinguda, amb escenes d’acció potents i una Gal Gadot carismàtica i poderosa -Chris Pine tampoc desmereix al seu costat-, Wonder Woman és un film de superherois convincent que redimeix els superherois d’alguns dels seus pecats masclistes, però no el blockbuster feminista que s’ha intentat vendre. Ho creu fins i tot Elena Anaya, que interpreta al film un dels malvats clàssics del còmic: la doctora Maru, una bioquímica especialista en gas verinós al servei de l’exèrcit alemany. “No crec que Wonder Woman”.

Tampoc Elisa McCausland, autora de Wonder Woman. El feminismo como superpoder qualificaria el film de feminista: “Crec que és la millor pel·lícula de l’univers DC des del segon Batman de Nolan, però la simplificació del panteó diví a un conflicte entre Zeus i Ares converteix la protagonista en un instrument de l’heteropatriarcat”. En qualsevol cas, l’èxit global de taquilla garanteix que Wonder Woman tornarà a les pantalles, primer a La Liga de la Justicia i més endavant en una seqüela a la qual Warner ja ha donat llum verda.

Un “virus feminista” en la cultura popular

A Wonder Woman. El feminismo como superpoder (Errata Naturae, 2017), Elisa McCauslanWonder Woman. El feminismo como superpoderd examina en profunditat la dimensió política de Wonder Woman i l’arquetip de superheroïna que origina. Rigorós, analític i revelador, l’assaig passa revista a les diferents èpoques i encarnacions del personatge, la seva influència determinant en el gènere superheroic i les relacions amb el moviment feminista. McCausland parla de Wonder Woman com a “virus feminista” de potencial revolucionari. “Tot i haver patit moltes versions i perversions, els seus orígens feministes han ressorgit en mans d’autors que han sabut celebrar-la com a arquetip d’heroïna feminista”, comenta McCausland. “Precisament per ser la primera, ha inoculat la seva essència en molts altres personatges i autors”.

Al llibre, McCausland també entrevista guionistes moderns dels còmics de Wonder Woman (Greg Rucka, Phil Jimenez), l’activista feminista Joanne Edgar, la historiadora i guionista Trina Robbins i fins i tot la neta del creador del personatge. L’autora transcendeix l’àmbit d’interès del fan dels còmics i utilitza la figura de Wonder Woman per analitzar les relacions entre la cultura popular, el feminisme i la societat industrial, reflexionant sobre el poder subversiu de la ficció. “Com apuntaven els seus creadors -escriu al pròleg-, Wonder Woman és un artefacte. Una bomba simbòlica a punt d’esclatar”.

Cronologia del personatge: l’evolució de Wonder Woman al llarg dels anys

1941: Als inicis dels 40, els còmics de Wonder Woman venien milions d’exemplars als EUA. Cada número de Wonder Woman es completa amb un retrat biogràfic d’alguntes de les grans dones de la història, cosa que subratlla el potent discurs feminista del còmic.

Anys 50-60: Acabada la Segona Guerra Mundial i sense els seus creadors al capdavant, el personatge perd el caràcter indomable i es torna convencional. Fredric Wertham la critica per immoral i Wonder Woman acaba sent víctima del codi d’autocensura de la indústria.

1972: Wonder Woman protagonitza la portada del primer número de la revista Ms., una publicació clau de la segona onada del feminisme, que reivindica l’heroïna com a símbol del moviment d’alliberament de la dona. És la consagració de Wonder Woman com a icona feminista.

1975-1979: Lynda Carter, una antiga reina de la bellesa, va encarnar Wonder Woman durant la segona meitat dels 70 en una sèrie de televisió de gran popularitat. El seu encant kitsch perdura tot i que la sèrie es va allunyar força de l’essència original del personatge.

1987-1992: En plena renovació de l’univers DC, George Pérez va firmar la millor etapa dels còmics de Wonder Woman des de l’època daurada potenciant la dimensió mitològica del personatge, incidint en la fortalesa i l’honestedat d’una heroïna que flirteja amb la divinitat.

2016: Com a reconeixement per la seva influència com a símbol d’empoderament femení, Wonder Woman va ser nomenada ambaixadora d’honor de l’ONU, però l’organisme va fer marxa enrere per culpa de crítiques a la sexualitat alliberada del personatge.

Les pròximes superheroïnes del cinema

‘Captain Marvel’

L’oscaritzada Brie Larson es posarà a la pell de Captain Marvel en el primer film de Marvel que tindrà una dona com a protagonista.

‘Batgirl’

Joss Whedon, un dels arquitectes de l’univers Marvel, fitxa per Warner per dirigir la primera adaptació al cinema de l’heroïna Batgirl.

‘Gotham City Sirens’

Warner reunirà en un film Poison Ivy, Catwoman i Harley Quinn, les tres antiheroïnes per excel·lència de l’univers Batman.

‘Silver & Black’

Sony vol estirar el film de l’univers de Spiderman reunint en un film la Gata Negra i Silver Sable, secundàries dels còmics de l’heroi aràcnid.