Xavier Ferré: “Manuel de Pedrolo era independentista perquè era socialista”

“Convé no oblidar les realitats que no sabem”, va clamar Manuel de Pedrolo, un dels escriptors catalans més rellevants i compromesos del segle XX. I dels menys estudiats. Per conèixer millor la seva realitat, el doctor en història i sociologia Xavier Ferré (Reus, 1962) ha escrit Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982) (Edicions del 1979), que per primer cop analitza les seves obres i els seus articles per desgranar el seu ideari polític i la manera de transmetre’l.

¿Referir-se a Pedrolo en relació només al 'Mecanoscrit del segon origen' és desaprofitar l’escriptor?

Reduir un autor a una obra evidencia que la cultura és esclava del mercat i el descontextualitza. Per què? És una obra no política. Això passa en les cultures que no es prenen seriosament la tasca intel·lectual.

El gènere de ciència-ficció, de fet, li servia per reflectir la realitat.

Moltes obres de Pedrolo sí que s’haurien d’estudiar, però a les facultats d’història i ciències socials. La tetralogia de La terra prohibida reflecteix extraordinàriament la història dels 50 i 60. És un autor molt pedagògic, una altra cosa és que les seves conclusions agradin a l’acadèmia.

¿El contingut polític va fer que no se li donés la rellevància merescuda?

És perquè era un filòsof. El contingut polític de la seva obra neix de la concepció de la lluita contra els límits que ens autoimposem, que fan bons els límits que marca l’Estat. Pedrolo reflexiona sobre si el subjecte ha de tenir una actitud passiva davant la realitat o ha de ser revolucionari. I aplica aquest concepte filosòfic general a la seva realitat concreta, cosa que és també una denúncia del cosmopolitisme buit.

¿Podem diferenciar un Pedrolo escriptor d’un Pedrolo polític?

Tot s’entrelliga, hi ha una clara relació entre estètica i ètica. Si el fet nacional seguia sent l’assignatura pendent després del franquisme era perquè aquest límit seguia sent-hi.

Això no varia en tota l’obra?

Hi ha una evolució formal, de discurs, però manté la idea del límit, que pot prendre moltes cares, com el consumisme o l’alienació materialista en el capitalisme. I la lluita contra el límit, en un inici individual, cada cop és més col·lectiva. En un sentit nacional i de lluita de classes.

Com visualitza aquests límits?

A La terra prohibida mostra un grup clandestí que lluita contra l’estat feixista espanyol, i explica la vida i les reflexions dels militants. En una altra ocasió, denuncia la manipulació del discurs per part de l’Estat.

Pedrolo afirma que “una cultura només és viva en la mesura que és conflictiva”. Això no la fa petita?

Una cosa és el que es concebi actualment, que és el regne mediocre de la postmodernitat, optar per la fragmentació, sense sentit ni referents... Pedrolo diu que, quan escrius, penses en una situació que vius o vols transmetre, no és parlar per parlar.

Això no devia generar-li gaires simpaties entre altres escriptors.

No era gaire procliu a anar per anar a certs llocs. En tot cas, els anys 60 i 70 era més llegit que ara, i això ens hauria de fer reflexionar. ¿És que no té un cert lligam amb l’actualitat?

Era un independentista pioner.

Ell explica que la guerra i els inicis del franquisme li van fer entendre la situació d’opressió nacional.

¿I quan assumeix tan clarament el marc dels Països Catalans?

Era molt amic de Joan Triadú quan militava al Front Nacional de Catalunya. La idea deu provenir d’aquí.

Va enfrontar-se al nacionalisme.

Entenia que no proposava cap alternativa a l’opressió d’un poble i era corretja de transmissió de l’autonomisme, cosa que accentuava el grau de colonització. Així, se solidaritzava amb els independentistes, que lluitaven contra els límits imposats.

Felip Cid el defineix com “el paradigma del catalanisme més marxista que es dóna a la postguerra”.

A la seva biblioteca hi ha una gran mostra d’autors marxistes que cita per dir una evidència: que l’oprimit i minoritzat no és l’opressor.

¿Era independentista perquè era marxista o viceversa?

Era independentista perquè era socialista, creia que la societat havia de ser lliure de tota opressió. Per a ell, no hi havia lluita nacional i lluita social, eren la mateixa lluita. Era heterodox, no era un independentista culturalista, sinó revolucionari.

Per què no es casava amb partits?

Era un intel·lectual civil que defensava la unitat tàctica independentista. No entenia la lluita dels blocs.

Crítica a l’autonomisme, rebuig a l’explotació del nouvingut, defensa del dret a l’avortament, visió d’una societat neofeudal... Per què sona tan actual el seu discurs?

Pedrolo anava a l’arrel dels conflictes i, així, entenia d’on ve la lluita. Hi ha conceptes vigents perquè són lluites no concloses. Ell diu que la lluita, com el límit, no s’acaba mai.

Avui veuria Pedrolo dins la CUP?

Estaria al costat de la lluita per la independència, no m’atreveixo a dir des d’on. Si rellegim els articles de fa 30 anys, veiem certa vigència de la voluntat de grans espais de confluència dels independentistes.