Publicitat
Publicitat

Uns ballen amb Franz Ferdinand, d'altres exploren

The XX o Refused? Tria el teu Primavera Sound

No hi ha un Primavera Sound, sinó molts. Wilco o Beirut? The XX o Refused? Franz Ferdinand o Spiritualized? Davant l'espatarrant oferta de la primera nit del festival -i després d'una sucosa tarda-, l'aficionat s'enfrontava a la graella de concerts com si es tractés d'un d'aquells llibres en què podies triar la teva aventura. Són els signes dels temps. L' indie del segle XXI -el post indie - ja no és allò tan fàcil d'identificar, aquell blanc o negre, aquell estàs amb mi o contra mi, sinó el resultat d'una explosió fragmentada en què estils i subestils es juxtaposen en infinites capes simultànies. I és que, senyors, assistim a la fi de la història lineal del rock.

L'entusiasta, com que no pot fragmentar-se ell mateix, decideix sobre plànol o sobre la marxa, i l'heroïcitat d'intentar veure una tercera part dels concerts només pot fer-se amb la compulsió pròpia de l'era digital. ¿Significa el mateix formar part de la multitud que balla amb el rock mainstream de Franz Ferdinand que fer una llarga caminada per contagiar-se dels efluvis terapèutics del gòspel espacial de Spiritualized? ¿Es viu de la mateixa manera un nou concert sempre memorable de Wilco que la lletania balcànica de Beirut? ¿Equival buidar-te en l'esperat retorn dels combatius Refused a deixar-te hipnotitzar per les arquitectures mínimes i xiuxiuejades de les noves cançons de The XX? La resposta és negativa en tots els casos.

Una gran varietat

L'emoció, l'aspecte vivencial, és clau en l'apreciació de tots i cadascun d'aquests moments, que seran recordats de quaranta mil maneres diferents. Pregunteu als que botaven a les primeres fileres de Thee Oh Sees, als que nedaven sobre els caps dels assistents o al noi o noia que va perdre la sabata. No és el mateix ser dels pocs que s'arriben a l'escenari Pitchfork per constatar que A$AP Rocky, la jove promesa del rap, encara no té poder de convocatòria, que vibrar amb el trance saharià de Bombino, una mena d'Ali Farka Touré contundent i lisèrgic, o deixar que el black metal de Wolves in the Throne Room et voli literalment el cervell.

L'elecció implica sempre alguna pèrdua, com la dels catalans Aliment, que substituïen el concert acústic de Spiritualized, o la dels americans Japandroids, que actuaven en una hora intempestiva. Potser per això, cap al final, el públic es va acabar reunint a l'escenari Ray-Ban, el de l'amfiteatre, per iniciar una experiència molt més col·lectiva i extàtica al voltant de l'electrònica del barceloní John Talabot, un autèntic bàlsam reparador després d'esgotadores anades i vingudes. Començava la matinada i, encara amb molt de festival per viure, convenia deixar-se endur. Ja hi haurà temps de trencar-se la closca.

Més continguts de