Zipi i Zape i l’hegemonia dels anys 80

BarcelonaQuant pot durar el revival? El dels 80 va començar a donar senyals de vida a finals dels 90 i ja portem gairebé dues dècades instal·lats en la reivindicació de l’estètica, la música i el cinema d’aquella època. I el fenomen no dóna senyals d’esgotament: només cal veure la sèrie del moment, Stranger things. Aquest cap de setmana s’estrena un dels homenatges més explícits als 80 del cinema recent, Zipi y Zape y la isla del capitán, adaptació dels populars personatges de còmic que ja en la primera entrega de fa un parell d’anys ( Zipi y Zape y el club de la canica ) renunciava al costumisme caricaturesc del dibuixant Josep Escobar per introduir els personatges en una aventura de contorns infantils i registre amable a l’estil d’Els Goonies. Ara l’homenatge als 80 passa per la immersió en un relat fantàstic que recorda tant les novel·les d’El club dels cinc com Retorn al futur i Exploradors.

“Una adaptació fidel en còmic em feia molta mandra”, confessa el director, Oskar Santos. “Per a mi, el que encara té vigència no és el retrat de l’època, sinó l’esperit rebel i inconformista de Zipi i Zape. Així que vaig agafar només els personatges i els vaig situar en el context d’una història d’aventures com les que jo veia quan era petit: E.T., Indiana Jones, Els Goonies...” En la primera part, Santos tancava els dos germans en un campament per a nens entremaliats i en la segona els planta en una peculiar llar d’acollida per a infants d’una illa misteriosa. “Per a mi és un viatge a la infància. He intentat recuperar el nen que vaig ser i les coses que realment m’agradaven -continua-. J.J. Abrams ho vol fer amb Super 8 però no li surt bé perquè l’esperit d’aquelles pel·lícules no té a veure amb la melancolia, sinó amb una mirada lúdica i una certa alegria contagiosa. Són històries de gent ordinària que fa coses extraordinàries. Fins i tot Indiana Jones: és faldiller, rondinaire, té una certa cobdícia... Són petites febleses que el fan humà i permeten que t’hi identifiquis, no com Tony Stark, que és fastigosament perfecte”.

Elena Anaya, un Peter Pan fosc

La gran novetat de Zipi y Zape y la isla del capitán és l’aparició de dos personatges clau del còmic que Santos havia obviat en la primera entrega: els pares de Zipi i Zape. “Ara volíem jugar amb la idea del conflicte generacional -diu Santos-. Jo tinc amics que són pares i es queixen dels seus fills: que si no obeeixen, que si les noves generacions... I jo al·lucino, perquè encara recordo les barbaritats que feien els meus amics quan tenien 10 anys, tot i que sembla que ells no!” En la pel·lícula, els pares de Zipi i Zape involucionen a una edat infantil i conviuen amb els seus fills, i donen peu així a un flirteig que faria les delícies de Freud. La culpable és la senyoreta Pam, una magnífica Elena Anaya en un paper a mig camí entre Peter Pan i un mad doctor de la ciència-ficció pulp. “Si en la primera part teníem un malvat que volia transformar els nens en adults en miniatura, ara la malvada vol ser una nena eternament i veu els adults com a enemics. La referència a Peter Pan és inevitable, però no el de Disney, sinó el de la novel·la de Barry, que és un personatge més fosc i manipulador”.

La idea d’ajuntar els fills amb la versió infantil dels pares, comenta Santos, serveix a Zipi i Zape per descobrir el costat més enrotllat i pròxim dels progenitors, però també els obliga a assumir responsabilitats i fins i tot cuidar dels seus pares, fent que s’adonin que algun dia ells també canviaran i seran adults. “És part del viatge de la vida, adonar-te que, t’agradi o no, t’assembles als teus pares”, diu Santos.