Publicitat
Publicitat

Un amable i divertit retrat de Barcelona

No resulta fàcil copsar en un seguit d'imatges, de sons, de personatges, la història d'una ciutat. Joan Ollé aquesta vegada ha deixat de banda les limitacions del text escrit, ja sigui Pla o Beckett, per lliurar-se a un treball de creació que l'acosta als seus inicis amb Dagoll Dagom (aquell inoblidable No hablaré en clase ). La mirada del director sobre la ciutat, a la qual estima més que odia, és amable, nostàlgicament tendra, irònica sense arribar gairebé mai a la sàtira (excepte cap a la burgesia), amb algunes espurnes poètiques. À la ville de... Barcelona és un mosaic molt ben lligat i amb un to general festiu, en bona part gràcies al senzill espai escènic, amb una orquestrina que envolta la successió de moments històrics, de personatges rellevants i de gent senzilla que formen part del que ha estat i és Barcelona.

À la ville... de Barcelona té molta música. En general, música melòdica. Sembla que estiguem en un cabaret on el demiürg convoca des del fundador romà de Barcino fins als alcaldes Maragall o Trias, passant per Colom, la Dama del Paraigua, la Monyos, el Floquet de Neu, però també arquetips com la senyora Maria, l'obrer immigrant, el pakistanès que ven llaunes, l'extingit sereno... Ollé l'encerta en la combinació de música, personatges, breus diàlegs i algun monòleg més literari, amb un bon ritme i copsant plenament l'atenció del públic, que riu els acudits i aplaudeix les cançons nostàlgiques. El director construeix un retrat en el qual es combinen el passat i el present, fins i tot el més immediat -va citar la manifestació de dijous contra la pujada de l'IVA de la cultura i la reacció del públic va ser visceral-. Una jugada àgil que corrobora l'alegre lucidesa, la dolça melangia d'un espectacle que té moments brillants. Els intèrprets, magnífics, i el conjunt, digne de passar en algun local del Paral·lel, tot i que per gaudir-ne plenament s'han d'haver superat els 45 anys.

Més continguts de