Xavier Montsalvatge va romandre aliè a modes, etiquetes i dictats avantguardistes. Els llaços amb la més refinada música francesa del segle XX i els aires antillans que banyen la seva música li atorguen un irresistible poder comunicatiu. El temps juga a favor de la seva música i l'èxit de les Cinc cançons negres , el Concert breu per a piano o l'òpera El gat amb botes mostren el talent d'un músic que pot competir, sense complexos, en el panorama internacional. Però queda molt Montsalvatge per descobrir. La difusió de la seva obra exigeix a institucions, promotors i programadors més complicitat i constància, tant a Catalunya com a l'estranger: anunciar com a cirereta del centenari que la Filharmònica de Nova York tocarà algunes de les seves obres el 2013 és una bona notícia, però convé recordar que aquesta orquestra ja va tocar les seves obres el 1996, amb presència de l'autor, i no va passar de ser flor d'un dia. No n'hi ha prou amb els aniversaris, el que compta és el dia a dia.
