Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

Els arquitectes les passen magres

Els arquitectes no tenen feina. Algú podria pensar que pateixen un càstig bíblic per haver fet tantes torres de Babel invivibles, tants edificis "adotzenats", diria Oriol Bohigas, que quan les vaques eren grasses no es cansava de repetir que el 90% del que es construïa era infecte. La bogeria constructiva s'ha acabat en sec. L'olímpica ciutat dels arquitectes descrita per Llàtzer Moix és avui la Barcelona dels arquitectes aturats. I el mateix a la resta del país. La cosa és tan profunda que fins i tot ha donat peu a una magnífica novel·la, Primavera, estiu, etcètera (La Magrana), de la debutant Marta Rojals, escriptora i arquitecta que no es deixa fotografiar ni fa promoció ni res. I malgrat aquest anonimat, letal per a qualsevol principiant, el llibre va per la quarta edició.

Això vol dir que els iniciats en el món literari ja han assaborit la història de l'Èlia de cal Pedró, que amb 34 anys fets es queda sense parella i veu com al despatx de Barcelona no hi ha res a fer... Ha estat un petit bestseller d'abans de l'estiu, celebrat per crítica i lectors. I segueix fent camí. Però la majoria d'arquitectes, deprimits i angoixats, segur que ni n'han sentit a parlar. La seva lectura no els solucionarà la precarietat professional, però els alegrarà la vida veure com l'Èlia se'n surt.

La novel·la de Marta Rojals, a més de la gràcia, gens normativa, d'estar escrita amb un parlar de l'Ebre tan genuí com puntejat de castellanismes -les coses fan "aulor", la gent té molta "fenya", es triga un " rato " a collir les "aulives"-, és un retrat generacional i alguna cosa més: traspua frescor i autenticitat i ens serveix, com qui no vol la cosa, a través d'uns personatges que s'assemblen molt a nosaltres, una manera de mirar l'amistat i l'amor, la família i la feina, i el pas del temps.

Fugint del desengany sentimental i de la manca de feina, en el seu terapèutic retorn al poble, a l'Èlia li passen moltes coses pel cap i té algun retrobament que portarà cua. La relació eixuta amb el pare, els records de joventut -"estàvem fetes unes bipolars d'aquí t'espero"-, el contrast entre la vida al camp i a la ciutat, les amistats perdudes i guanyades donen gruix a una protagonista que aviat creus que podries ser tu, la teva amiga, la teva filla, la teva néta.

La crisi econòmica deixa l'Èlia sense poder projectar cases i la crisi personal la porta a reconstruir el seu món, per saber de debò qui ha estat i qui vol ser. Situada en una cruïlla, s'enfronta a l'edifici de la seva vida, que és l'edifici més important que pot fer un arquitecte.

Més continguts de