Publicitat
Publicitat

Les belles paraules d'un calze amarg

Hi ha grans novel·les i obres que són gran literatura sense ser grans novel·les. Entre les primeres hi trobem El gran Gatsby , Khadji-Murat o L'estranger , i entre les segones Ulisses o L'home sense atributs . Una gran novel·la és com una fletxa: des que surt de l'arc no la perds de vista mai, tot i que de tant en tant la tapi un núvol o passi darrere un arbre o es confongui amb el paisatge. I en el moment en què toca la diana, tot el que ens ha ensenyat pel camí adquireix un sentit, és evident i planer, i la sensació d'experiència estètica emmotlla el que hem après.

El retorn del soldat és una gran novel·la i gran literatura des que surt la fletxa. Aquesta la llança una narradora subtil i esmunyedissa, que viu amb la seva cosina, casada amb Chris Baldry. Corre l'any 1918. Les dues cosines habiten una preciosa casa de camp, plena de coses boniques, entre un correcte bon gust. Un dia reben la visita d'una dona mal vestida, envellida i pobre. Els diu que el seu nom és Margaret i que ha rebut una carta en què l'informen que el Chris està ferit i ha perdut la memòria. Per què li han escrit a ella i no a la Kitty, la seva dona? Pel que sembla, el Chris ha oblidat tot fet posterior a la breu relació amorosa que mantingué amb la Margaret quinze anys enrere. No recorda la dona, ni res. Per reblar el clau, l'únic desig del Chris quan torna a casa és passejar amb la Margaret, evocar aquell amor: viu amb la Kitty per obligació, enmig d'una relació que es va podrint a poc a poc... a la qual cosa no és aliena la cosina/narradora, que a poc a poc deixa entreveure que el seu interès pel Chris no és només familiar . A partir d'aquí s'estableix una lluita pel cos i l'ànima del Chris que es desenvolupa en el passat i en el present, un present que per al Chris és continuació immediata de quinze anys enrere. I cada una de les tres dones l'estira cap a un cantó: la Kitty cap al present, la Margaret cap al passat, i la narradora cap a un present diferent... amb ella. El desenllaç ve de la mà d'un metge al qual fan venir per "guarir" el Chris, un metge que envia uns quants torpedes al self-restraint anglès i que acaba fent una apologia de la memòria involuntària proustiana: "Només oblidem el que volem oblidar".

Rebecca West, pseudònim de Cicely Isabel Fairfield, escriptora, periodista i activista, va néixer el 1892 i va mantenir una relació amb H.G. Wells, casat amb una altra dona aleshores, de qui va tenir un fill. Va escriure El retorn del soldat als 26 anys, i tot i que no hagués escrit res més, seria encara recordada per aquesta novel·la admirable, que avança al ritme invers de la fletxa: primer a poc a poc, mirant al voltant del que rodeja els personatges, deixant-los alenar perquè es mostrin, i accelerant-se a mesura que comencen a interrelacionar-se, fins a arribar a un final d'una contundència explicable en algú que devia sentir un gran fàstic per la hipocresia i la correcció britàniques.

Les seves reflexions sobre l'amor, la mort, l'aflicció, el classisme són tan modernes que avui semblen oblidades, i el seu sentit del tempodramàtic ens deixa més d'un cop clavats a la cadira. Aquesta novel·la, esplèndidament traduïda per Francesc Parcerisas, és probablement el millor que s'ha publicat en català darrerament i es llegeix amb el plaer que només proporcionen els grans llibres, tot i que ens parli del "calze amarg que cal beure si volem ser plenament humans".

Més continguts de