Publicitat
Publicitat

FESTIVAL GREC DE BARCELONA

Neil LaBute ensenya les bases del seu teatre a l'Obrador de la Beckett

"La gent no és bona o dolenta: pren males decisions"

La Sala Beckett reuneix algunes espases de la dramatúrgia i un centenar d'alumnes a l'Obrador d'Estiu. Neil LaBute, director de Hollywood i autor de repertori, hi defensa el seu teatre.

Neil LaBute surt de la primera classe de l'Obrador d'Estiu de la Sala Beckett amb el posat seriós i aquella mirada trista que acostuma a lluir per a les fotografies. La fúria dels personatges de Coses que dèiem avui i els malparits de La forma de les coses han sortit de sota aquests cabells arrissats. Però la carcassa enganya: LaBute és amable i encantador. Al contrari del seu teatre: incòmode i manipulador. Segurament és que pot ser moltes persones alhora. "La gent no és bona o dolenta. Pren males decisions. Per a mi l'interessant és saber per què han pres aquella decisió i deixar a l'espectador que decideixi si han fet bé", diu el dramaturg. Les seves obres sempre deixen fils per estirar en els sopars postteatrals.

La crítica, veient desfilar personatges traïdors, misògins, misantrops, hipòcrites, sexistes i superficials en pel·lícules com En companyia d'homes i Amics i veïns , però també a les obres Gorda , Raons per ser bonica o al text que va fer després de l'11-S, The mercy seat (en què un home aprofitava que el donaven per mort per començar una nova vida amb una amant), li ha dedicat els mateixos adjectius inhumans a ell. "Quan trobo una història que m'agrada, no puc parar. No crec que hi hagi cap tabú, ni res fora dels límits. Precisament el teatre ha de parlar del que és incòmode. Si no, qui ho pot fer? Estic cansat que em diguin misogin o misantrop, vint anys després, però jo segueixo escrivint sobre el que m'interessa com a autor. No em fa res. Excepte si he portat la meva mare al teatre! Però això és només la vergonya d'un nen davant dels seus pares...", accepta tranquil.

Fa cara de ser un home amb la consciència neta. I això que ha matat un parell de nens, fins i tot un fetus al ventre de la mare (impossible d'oblidar l'actriu Cristina Genebat clavant-se ganivetades a Coses que dèiem avui ). Ens ha fet riure amb gent disfuncional i ens ha provocat pensaments políticament incorrectes. S'ha d'admetre que ha analitzat amb lupa les febleses de la naturalesa humana i, malgrat això, sent compassió pels seus personatges. "Presento una història en què un líder fa un forat i els altres poden seguir cavant avall o sortir-ne. No crec que sigui moralitzant. No els miro i penso que són dolents. Penso que són humans reconeixibles. No voldria ser amic seu, però no són monstres, i si ho són són monstres dels que poden seure al teu costat a l'autobús. La gent, en un moment de crisi, poden ser herois o tot el contrari", afirma.

Animals capaços de mentir

LaBute es manté al marge del teatre etiquetat de polític, ideològic o el que beu de les circumstàncies. Segur que un director de Hollywood -perquè, no ens enganyem, fa anys que LaBute és al sac dels autors i directors comercials , i ha dirigit blockbusters d'acció com Possessió i Wicker man - és conscient de la crisi que fa trontollar el món occidental, però el que li segueix interessant són les misèries quotidianes. "No m'amago a casa, estic al món, lligat al meu voltant, però per escriure m'interessen coses més universals. Tant si els temps són bons com dolents, la gent continua tenint relacions infelices i secretament continua desitjant que la seva mare foti el camp. És que la gent normal, en els seus petits cercles, té molt poder sobre les parelles, els amics, els fills... Hi ha la idea de poder en les meves obres, encara que els personatges no siguin presidents, reis o brokers ".

És inevitable pensar si la seva educació dins de l'Església mormona traspua a les seves obres. "Sens dubte, encara que ara no en formi part, l'experiència i la gent han afectat en certa manera la meva escriptura, però no crec que es noti com passa amb alguns autors catòlics o jueus. Jo em centro en decisions morals més individuals -explica-. Però òbviament encara m'interessa l'espiritualitat: què passa després de la mort, què hi ha més enllà, si em faré d'una altra Església... aquest tipus de coses".

És el cinquè any que LaBute ofereix classes de teatre a l'estiu a Barcelona. "La primera vegada em va semblar un lloc xulo per passar-hi una setmana. I em va encantar aquesta part del món. A més, hi trobo gent que li agrada el mateix que a mi. És igual que els que van al bar a veure beisbol, per parlar amb gent que també els hi agrada". LaBute, en realitat, disfruta amb el tennis i, en concret, admira la tenacitat de Federer. Aquests dies, però, se centrarà en el teatre: anirà a veure Senyoreta Júlia al Romea, on actua Genebat, la seva traductora al català.

A les classes de l'Obrador treballaré el monòleg amb 16 autors i actors. "Els monòlegs van molt bé per trencar la barrera entre l'actor i el públic. En sé una mica, de manipular l'audiència -confessa-. Tot té a veure amb la confiança. Si et guanyes la confiança del públic i decideixes abusar d'aquest privilegi, és fàcil estirar-los la catifa de sota els peus i portar-los a un lloc inesperat". També se li ha retret que jugui al gat i la rata, però ell defensa una màxima irrebatible: "La complexitat de la naturalesa humana es basa en el fet que som capaços de mentir. La majoria de criatures no tenen la capacitat de dir una cosa i pensar-ne una altra tan alarmantment sovint!"

Ara bé, aplicant-se la teoria de les misèries quotidianes, Neil LaBute també assegura amb sornegueria i humilitat que, al capdavall, la seva feina és simplement no permetre que la gent s'adormi a la butaca. Aquesta és la lliçó número u.

Més continguts de