El Liceu s'apunta un triomf amb el superb muntatge de Pélleas et Mélisande signat escènicament per Robert Wilson. Però l'èxit, inqüestionable artísticament -des de la seva estrena, el 1997, a Salzburg, la producció ha comptat amb l'aprovació unànime de la crítica- té com a alarmant contrapunt una de les més discretes xifres d'assistència de públic de la temporada. ¿Com és possible que un espectacle que ha triomfat a Salzburg, París i Madrid, amb el segell de Wilson, no aconsegueixi omplir el Liceu? Hi ha diverses respostes i cap resulta tranquil·litzadora: sense oblidar la crisi econòmica i l'alt preu de les entrades, la falta de públic revela que alguna cosa falla en la gestió liceista. No és, certament, una operació que aixequi passions -l'obra mestra de Claude Debussy no es representava des de fa 49 anys-, però el Liceu ha de buscar nous públics i intentar seduir millor aquest gran sector d'abonats que arrufa el nas quan surt del repertori més trillat.
Al delicat univers poètic de Pélleas , carregat de simbolismes, li escau molt bé la filosofia minimalista de Wilson, el seu domini de l'espai escènic, el subtil joc que proposa a l'espectador a través de línies geomètriques i un ús màgic de les perspectives, il·luminades amb mestria. Els personatges romanen pràcticament estàtics -Wilson no deixa que es mirin ni es toquin- i han d'expressar els seus sentiments a través d'una coreografia corporal que obliga els cantants a una duríssima disciplina en el treball gestual que beu en les essències del teatre kabuki.
Òpera de passions contingudes, de tensions i inquietuds, de preguntes sense resposta, banyada per la llum d'un poeta del color orquestral com Debussy, que il·lumina amb una música prodigiosa un drama líric basat en l'obra homònima de Maurice Maeterlinck. Partitura meravellosa, refinada i difícil, que l'orquestra del Liceu tira endavant amb notables resultats gràcies a la meticulosa i acurada direcció de Michael Boder en el seu últim treball com a director musical del teatre.
Davant la bellesa plàstica i musical, el resultat vocal es mou a nivells més discrets. El baríton Laurent Naouri és un modèlic Golaud, per experiència, estil i caràcter vocal, mentre que el seu col·lega Jean-Sébastien Bou perd una mica de força en la pell de Pélleas i la soprano María Bayo no aconsegueix transmetre la frescor i l'encant eròtic de Mélisande, massa pendent d'un treball corporal que no sempre juga a favor del cant i li afegeix una molesta artificiositat. El baix John Tomlinson ofereix un irregular Arkel, de veu gastada, mentre que compleixen amb eficàcia la contralt Hilary Summers, el baix Kurt Gysen i la soprano Olatz Satua.
