Publicitat
Publicitat

El gall editor 290 pàg. / 20 €

El jacuzzi bucòlic de José Maria Eça de Queirós

Després que les obres d'Eça de Queirós, l'escriptor realista portuguès més important del segle XIX, deixessin de ser traduïdes per Quaderns Crema, vet aquí que petites editorials n'han pres tímidament el relleu i ens han acostat primer Els Maia (Funambulista, 2007) i ara La ciutat i les serres (El Gall Editor), una obra menys coneguda i pòstuma, però que destil·la la ironia i el lirisme de Queirós en cadascuna de les seves pàgines. Si volen saber com eren els jacuzzis al París del segle XIX, vagin a la pàgina 40 i obrin bé els ulls: brolladors borbollejants per a la barba, botons que deixen anar raigs d'aigua, sortidors graduats de zero a cent per a la temperatura, cascades cantadores i lleus rosades estivals. Si creuen que, ara fa més d'un segle, no era possible quedar-se a casa i escoltar l'ària que la diva de moda estava cantant a l'òpera, estan del tot equivocats: ja estava tot inventat! El Jacinto, un noble portuguès exiliat a la ciutat de la llum, tenia instal·lats aquests i molts altres enginys al seu palau del número 202 dels Camps Elisis, on aspirava a ser supremament feliç a través de la civilització.

I és que, en el fons, d'això és del que tracta la novel·la, de manera divertida i melangiosa a la vegada: de la felicitat, i d'on es pot trobar. ¿S'amaga a dalt de tot de l'edifici de la civilització suprema, entre sedes, velluts, raspalls, sopars i salons literaris? ¿O potser es troba més fàcilment si escoltem les fulles d'un roure sacsejades pel vent, o si cavem la terra d'una parcel·la destinada a ser un hort? El Jacinto, mentre viu a París, s'envolta d'una biblioteca infinita, catifes i robes de vellut, seda i damasquinatges, es pentina cada matí amb 39 raspalls diferents, i posseeix un telègraf, un telèfon, un fonògraf, un radiòmetre, un micròfon, una màquina d'escriure, una calculadora i una premsa elèctrica, però arriba un punt que s'avorreix. Cap llibre no li diu res, cap sopar no li ve de gust i cap conversa no li sembla enriquidora. Aleshores torna cap a casa, al camp de Portugal, i mira de convertir-se en un botànic, un biòleg, un astrònom perfecte. Empaqueta més de 30 caixes amb els seus estris, però no n'hi arriba cap a la casa pairal i ha d'aprendre a viure de manera senzilla. Ah, la primera sopa de gallina feta pels masovers, quin luxe! La primera nit dormida sobre una màrfega es presenta com un horror, però a poc a poc el Jacinto entra en una mena d'il·lusió panteista, segons la qual tot el saber és inútil, perquè tots els homes i dones i animals i planetes estan units i comunicats per una sola fibra, parla amb els arbres i amb els rierols, i els qualifica d'excel·lents conversadors. Torna a llegir, però amb mesura: un Quixot , una Odissea . Planifica reformes, projecta escoles per als pobres, es casa, té fills, avui diríem que troba l'equilibri. Contempla bocabadat el cel i les estrelles, i creu que les que fan pampallugues és com si li piquessin l'ullet, i li diguessin que sí, que tenen secrets per revelar o que descobriran els seus. S'hi comunica.

Eça de Queirós ho explica tot des de la ironia i des de la tristor, i no sabem quan ens agrada més, si quan satiritza els comportaments dels que es desficien per ser moderns i estar a l'última de tot o quan se'n riu dels que ploren amb cada brot inesperat d'una flor al final d'una branca. Tots podrien caure en un ridícul espantós, si no fos perquè la capacitat literària de l'escriptor portuguès és tanta que, amb la mateixa frase amb què els condemna, els està salvant, i amb cada debilitat que atribueix a algun personatge ens recorda les nostres.

Més continguts de