Un cafè per parlar del Joan

BarcelonaOrnella Vanoni cantava a l’alegria del carnaval de l’amor a La voglia la pazzia. És una alegria sensual, vitalista, amarada de la cadència de la samba, sense estridències. Aquesta cançó va sonar aquest diumenge pels altaveus del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Allà s’hi feia l’homenatge de comiat a Joan Barril. Amics, companys de professió i polítics van omplir l’espai per acomiadar l’escriptor i periodista barceloní mort dissabte als 62 anys. I sí, la idea era recordar l’alegria de viure de Barril i compartir-la amb la família: amb els fills, amb els pares i amb la Glòria Duran, la companya dels últims anys. Com ell mateix havia escrit al llibre L’espai immens. Quaderns de Namíbia, “és hora de viure”. Malgrat el dolor.

“No puc dir que sigui un bon dia, perquè no ho és”, va dir la Glòria, que, molt emocionada, va descriure la trobada al Saló de Cent com “el cafè per parlar del Joan, de l’home, de l’amic, del professional, però sobretot de la persona que sempre estava pendent de la felicitat de tothom”. Per això el recordatori que es van endur els assistents a l’acte era una càpsula de cafè.

Des de molt endins van ressonar les paraules de la mare: “Mai havíem pensat que sobreviuríem al nostre fill”. L’absència abans d’hora també va planar pels parlaments de Joan Ollé, Joan Subirats, Vicenç Villatoro i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, companys de generació i amics de cafè i de feina. Ollé, el germà de Barril, va sintetitzar l’estimació de tots ells llegint el poema de Jaime Gil de Biedma Amistad a lo largo. “ Solo quiero deciros que estamos todos juntos ”, va recitar Ollé.

Mascarell va recordar aquelles trucades que preludiaven trobades per parlar “d’amors i desamors” amb aquell amic de “mirada progressista republicana”. I Subirats va llegir les paraules que Barril li va regalar quan va fer 40 anys, i el va descriure com “el prototip d’amic amb moltes virtuts i molts defectes”. “Gràcies a això l’amistat no es fa ensopida”, va afegir. La magnitud de l’empremta que deixa Barril la va expressar amb eloqüència i precisió el seu fill Joan: “El meu pare m’ha fet ser la persona que sóc. I sense ell moltes de les persones que són en aquesta sala no serien com són”. No ho seria el periodista Pere Mas, per a qui Barril “més que un cap era un pare”.

L’homenatge es va tancar amb dues intervencions musicals. Primer una d’improvisada, quan Marina Rossell va cantar a cappella Dorm nino mirant el fèretre. L’altra estava prevista. Joan Manuel Serrat, assegut en una cadira, va interpretar Res no és mesquí. Paraules de Salvat-Papasseit, el poeta de la república de l’amor.