El camí fa pujada i me'n vaig a peu

La filosofia no és garantia de res, però ens acosta a la veritat

Els savis no tenen necessitat de filosofar, els ignorants no poden fer-ho. "La filosofia no és ni una panacea ni una garantia. Hi ha hagut grans filòsofs desgraciats o bojos (Nietzsche va ser successivament una cosa i l'altra), fins i tot n'hi va haver un, i no pas dels menors, que es va adherir al partit nazi. Això no és una raó per no filosofar, però sí que ho és per deixar de creure en la filosofia com vés a saber quina assegurança a tot risc contra els atzars de l'existència o les debilitats de la humanitat". Són paraules del meu pensador de capçalera, André Comte-Sponville, que acaba de treure un nou llibre: La filosofía. Qué es y cómo se practica . Els de Paidós me'l fan arribar amb una nota que diu "aquí tens la teva ració anual de Comte-Sponville". I jo corro a injectar-me'l a la vena. No ho faig amb tothom, això: només amb aquells autors que m'han salvat la vida. Sóc agraïda, ves.

Un savi seria algú perfectament feliç, lúcid i lliure. El mal més contrari a la saviesa és l'estupidesa, deia Alain. "Es tracta de pensar (filosofia) i de viure (saviesa) de la manera més intel·ligent possible, és a dir, conforme a la raó", conclou Comte-Sponville. I apunta: "La felicitat es troba al final, potser. Però la veritat és el camí". I la mentida, més encara quan es disfressa d'autoengany, no ha dut mai enlloc.

Només podem viure en el present de les coses presents

Els tres quarts d'hora més ben invertits de la setmana passada els vaig dedicar a veure l'entrevista que Jaume Barberà va fer al psicòleg Ramon Bayés, autor d'un llibre amb títol de manual d'autoajuda: El psicólogo que buscaba la serenidad . Admeto que el catedràtic emèrit se'm va ficar a la butxaca quan va parlar de la felicitat citant Comte-Sponville: ens cal aprendre a desitjar allò que tenim, o allò que tindrem perquè depèn de nosaltres aconseguir-ho. "No podem condicionar la felicitat al fet que se'ns compleixin els desitjos", afirma el doctor Bayés.

"La persona és el viatge. I aquest viatge l'hem de viure cada dia". El camí fa pujada i condueix a la mort, però no tenim més remei que caminar. "Preocupar-se pel passat o pel futur és il·lògic. El passat no el podem canviar. I el futur no l'hem viscut: ignorem quins mals ens hi esperen. Jo tinc probabilitats de morir abans que una persona més jove, però no ho sabem". Vist així, fins i tot Punset té raó quan flirteja amb la immortalitat: no se sap mai.

Que ningú dedueixi que estem abocats a un conformisme resignat, ep. "Hem de lluitar per canviar el món i per construir un futur millor, però es compleixin o no els nostres objectius, ens toca seguir vivint -raona Bayés-. I només podem viure en el present de les coses presents".

I si l'amor d'un altre planeta t'espera a la fruiteria del davant?

I el present et pot sorprendre a cada minut. Ho sap prou bé Elisabet Pedrosa, autora d' El meu amor sikh (Ara Llibres), que va trobar un gran amor a la fruiteria de davant de casa seva quan va creuar el carrer sense prejudicis. L'idil·li va culminar en una boda sikh com Déu mana, la primera protagonitzada per una catalana i un indi d'aquesta religió, i amb l'embaràs i naixement del tercer fill de l'Elisabet, mare també del Pol i la Gina, la nena afectada de síndrome de Rett que va donar peu al llibre Criatures d'un altre planeta .

La periodista diu que ha novel·lat la seva història d'amor perquè li semblava de pel·lícula. Ho és: una comèdia agredolça de les que a mi m'agraden. Però ella sempre ha fet llibres sobre la pròpia vida. Sobre una estada com a cooperant al Brasil, sobre la filla malalta o sobre l'home que estima. Cuina la veritat i ens la serveix abans que es refredi. Perquè la veritat és el camí. I la felicitat es troba al final, potser.