BarcelonaEl garriguenc Martí Vilardebó explica que arribar fins al disc Elements (Kasba Music) ha sigut “un llarg procés” que a títol personal va començar al 2004 amb la fi de Dusminguet, el grup del qual era bateria. “Passar de la bateria a liderar una banda cantant i tocant la guitarra no era fàcil”, recorda. La banda és Showarma i els Falafels, el projecte que Vilardebó comparteix amb Albert Rafart, Jacob Serradesanferm, Jofre Dolero i Cesc Pascual des del 2008. “Han sigut set anys d’elaboració interna, d’anar coent les cançons, d’anar sabent on érem, i al final ens ha quedat un híbrid: fem cançó d’autor vestida de festa, o al revés”, explica.
Elements és la síntesi de tres maquetes de cinc cançons cadascuna, titulades Mar, Terra i Cel. Però, adverteix Vilardebó, totes les peces “han canviat molt”, especialment per la incorporació d’uns teclats que enriqueixen l’aspecte harmònic i que porten alguns temes cap a sonoritats cubanes. El resultat, que segueix canviant dalt de l’escenari en la gira que estan fent, és una col·lecció de ritmes i colors que va del pop al ragtime, del reggae al son cubà i de la rumba al bolero. “Tot és bastant pop, però hi ha pinzellades d’Àfrica i d’Amèrica”, diu. Aquesta varietat respon a “una experiència on el viatge és el fil conductor”. Tanmateix, Showarma i els Falafels no treballen des de l’acumulació sinó des de la depuració, i per això han quedat fora de l’àlbum peces que “destorbaven l’homogeneïtat del disc”. “Volíem que tot i la varietat la gent trobés una identitat pròpia, i crec que s’ha aconseguit”, diu.
“Algunes cançons les arrossego d’ençà que vaig deixar Dusminguet, i amb l’edat vas aprenent a ser més directe, a expressar el que vols dir amb poques paraules”, assegura Vilardebó, que en aquests anys també ha estudiat musicologia. Aquest argument també defensa un contingut líric que fuig de la sofisticació i busca el vers curt i directe, ja sigui per construir l’oda El poble o per fer balanç d’una relació trencada, que això és Vive la vida. És cançó popular, “cançó de reminiscències”, relligada per l’amor, “fins i tot quan hi ha crítica social”, com passa a No tenim por. Potser això explica el serè entusiasme amb què Viladerbó defensa Elements : “Quan graves un disc sempre costa d’escoltar-lo, però com que aquest s’ha fet amb molta consciència, doncs que no hi trobo a faltar res, ni en trauria res”.
