MÚSICA
Cultura 25/03/2017

Les cançons ja no estimen Barcelona

La visió de la ciutat que tenen els músics catalans contrasta amb la postal de cantants com Ed Sheeran

i
Xavier Cervantes
5 min
Les cançons ja no estimen Barcelona

BarcelonaSi veus aquest contingut des d'un mòbil i vols escoltar la llista, clica aquí.

La mateixa Barcelona que celebren cantants com Ed Sheeran és la que critiquen els músics d’aquí. “Las Ramblas, I’ll meet you, we’ll dance around la Sagrada Familia / Drinking sangria, mi niña, te amo mi cariño [...] / Come on let’s be free in Barcelona”, canta l’anglès Ed Sheeran a Barcelona. Si la inclou en el repertori del concert que farà el 9 d’abril al Palau Sant Jordi, segurament la interpretarà convençut que als barcelonins els encanta passejar per una Rambla que els ha expulsat del centre de la ciutat, beure sangria a preus de caviar i ballar al voltant de la Sagrada Família intentant trobar un espai lliure entre els turistes.

“No vull dormir sota el cul d’un gran turista! / No vull dormir sota una càmera de fotografiar! / No vull dormir tapat sota un plànol de la meva ciutat!”, cridava indignat Le Petit Ramon a la cançó Supermercat BCN, del 2008. Barcelona ha generat dos relats oposats: el que la celebra perquè no la viu si no és com a turista, i el que la critica perquè la viu dia a dia. Temps era temps que la ciutat de Cadillac solitario i La rumba dels 60, quan la Rambla anava plena de “fecunda humanitat”, era estimada per les cançons fetes aquí, però en els últims anys s’ha girat la truita. Costa trobar elogis musicals, segurament perquè les cançons ja no s’estimen Barcelona, o potser perquè encara l’estimen i els sap greu el que s’està perdent. “Quan una ciutat la sents teva, la cantes amb orgull. Quan no la sents teva, ja no li cantes amb orgull”, diu Alguer Miquel, dels Txarango. Mala peça al teler quan ja no es reconeix com a pròpia la part més visible i emblemàtica de la ciutat.

Marca i franquícia

“Barcelona, si la bossa sona, cartró pedra”

“És la meva ciutat i l’estimo moltíssim, però estem portant Barcelona al límit de tot”, diu el cantautor Joan Isaac, que l’any 1980 va escriure Barcelona, ciutat gris, que malgrat el títol era una cançó elogiosa. “Era una ciutat bruta, degradada, si vols, però tenia un encant que ara no el veig. La Barcelona d’avui em sembla un parc temàtic”, afegeix Isaac, que en el disc que ha publicat fa unes setmanes, Manual d’amor, dedica una cançó a Girona. O com recorden Yacine and The Oriental Groove a Barcelona sona : “Si la bossa sona, cartró pedra”. “Barcelona s’està convertint en un parc d’atraccions, com el Poble Espanyol”, diu Yacine Belahcene.

Tal com canta Sheeran, Gaudí, el sol i la festa s’han convertit en els conceptes que defineixen aquella marca Barcelona que pretenia projectar-se amb valors culturals. Potser ja ho intuïa Quimi Portet fa vint anys, quan cantava que per passejar per la Rambla calia pintar-se “de rosa la cara” i parlar en estranger.

La singularitat barcelonina que perceben alguns músics de fora no és falsa, sinó dramàticament real. No hi ha cap ciutat del món que combini Gaudí, festa i platges a cinc minuts d’una parada de metro. En canvi, la marca que perseguia el model postolímpic ha derivat en franquícia. “Quin és el caràcter d’aquesta ciutat? Què té de genuí Barcelona? Et mous pel centre de la ciutat i totes les botigues són cadenes -explica Alguer Miquel-. El centre de Barcelona és la mateixa ciutat que totes les ciutats d’Europa, i a més a més en els últims anys s’ha treballat per eliminar qualsevol nucli veïnal que generés una identitat i que donés vida, sobretot als barris del centre. Es vol que vingui gent a deixar-s’hi calés i prou”.

El paisatge de Ciutat Vella, a més, constata la derrota de la gentrificació basada en el capital cultural i el triomf de la gentrificació turística. “Tant de bo des de l’Ajuntament es pugui treballar en una direcció contrària, i tenim la confiança que a poc a poc s’anirà fent, però Barcelona segueix sent un projecte de ciutat franquícia”, diu Alguer Miquel. El grup Nueva Vulcano ho sintetitzava el 2009 en un vers del tema La ley de costas : “ Este hotel nos va a ordenar las olas ”. El turisme com a configurador de la ciutat.

La centrifugadora

“Què li passa a Barcelona, que té por de fer l’amor?”

“Mil cares té Barcelona. / La que en Cerdà somnià, / la que va esguerrar en Porcioles”, cantava Joan Manuel Serrat el 1989. Era una mirada crítica però sobretot sentimental: “L’estimo nua i sencera / relliscant entre els dos rius, / amb les seves fantasies / i les seves cicatrius”. Aquesta relació dual ha sigut una constant. Al cap i a la fi, la Barcelona moderna es va construir al segle XIX a partir de la tensió entre les barricades de la Rosa de Foc i l’expansió econòmica de la burgesia, i entre el somni utòpic i el possibilisme més desacomplexat.

Mano Negra a Indios de Barcelona i Manu Chao a Rumba de Barcelona celebraven la ciutat festiva i rebel que van viure molts músics a finals dels anys 90 però que ja no existeix. “Què li passa a Barcelona, / que té por de fer l’amor?”, canten Gertrudis a Que bé que s’hi està. “Jo vinc d’allà, del mestissatge i del so Barcelona -recorda Yacine Belahcene-. De tota la gent que conec d’aquella època ningú viu a Barcelona. O han deixat la música”. “Hi havia una Barcelona que generava un moviment artístic, ideològic i polític -diu Alguer Miquel-. És la que vam trobar nosaltres quan vam arribar a un Barri Gòtic on passaven coses, tot i que ja s’estava morint. Però és una ciutat que fa fora la gent que hi viu. Ningú no la pot pagar”. Els Txarango, com també Yacine Belahcene, ja fa temps que van marxar. I no només els passa als hereus d’aquell brogit mestís. L’osonenca Núria Graham va viure una temporada a Barcelona, però va tornar a Vic. “S’hi està molt bé, a Vic, perquè és molt més barat viure-hi”, diu Graham. La ciutat com a centrifugadora.

La desafecció

“La reina de la frivolitat”, “la ciutat que ja no em dona res”

Sergi Cochs acaba de publicar el disc Más brillante que el mismo sol, del projecte Cox. L’àlbum inclou la cançó Barcelona. “Encara que sembla que parli d’una noia, la cançó explica el meu desamor per la ciutat. Estem cansats de Barcelona”, diu Cochs sobre el lloc on va néixer i que avui ja no li dona res. Doble Pletina també recollien aquesta desafecció a Cruzo los dedos, del 2011: “En esta ciudad que cada día es más pequeña, / donde sucede lo mismo una y otra vez, / es difícil relacionarse y más hacer amigos”.

El lament és ràbia en algunes cançons de Manos de Topo, com ara Tus bombas del Liceu i sobretot Bragas bandera, un tema que, tot i que no tracta explícitament de Barcelona, n’inclou una descripció prou descarnada: “la reina de la frivolitat”. “Barcelona s’ha posat un camuflatge per ser superespecial, i s’ha tapat els ulls per no veure el que està passant”, explica el cantant de Manos de Topo, Miguel Ángel Blanca, testimoni de l’especulació immobiliària del Raval. Prou especulació es titula la cançó que els Inadaptats van dedicar a Barcelona el 2003. Perquè la cosa ve de lluny.

Tarántula, el grup on tocava Daniel Granados, actual assessor musical de l’Ajuntament, també va burxar sobre “la ciutat de les aparences” a Condes de Barcelona (2009): “Abanderada de lo pasajero, escenario de falsedad; / de cultura de escaparate, gran pocilga de caridad”, cantaven. Les cançons com a símptomes del malestar d’una ciutat que s’entesta a presentar-se idíl·lica. Per evitar el cofoisme, res millor que Habalona (2016), del cubà Rxnde Akozta i el veneçolà Marrom Fernandez, que ofereix amb ironia una visió diferent a la d’Ed Sheeran.

stats