HISTÒRIA

La Catalunya que va ser seduïda per la cultura soviètica

‘La Revolució Russa i Catalunya’ analitza la relació Barcelona-Moscou des del 1917 fins a la Guerra Civil

Hi va haver un moment en què Catalunya es va deixar seduir per la cultura soviètica. El govern català volia importar de la Unió Soviètica un teatre que trencava amb tot i un cinema tècnicament innovador i amb continguts revolucionaris. Fins i tot, la població comprava diccionaris per aprendre la llengua russa. “La història de Catalunya seria molt diferent sense la Revolució Russa”, assegura l’historiador i especialista en les relacions del moviment comunista Josep Puigsech, que acaba de publicar La Revolució Russa i Catalunya (Eumo Editorial). Puigsech demostra al llibre l’impacte que va tenir no només a nivell polític sinó també cultural l’assalt al Palau d’Hivern la nit del 6 al 7 de novembre (del 25 al 26 d’octubre del 1917, segons l’antic calendari rus): “La Revolució Russa no va ser un simple bagatge més per a la història de Catalunya. Es va fer evident durant els anys de la Guerra Civil, sens dubte l’etapa més determinant de la història catalana del segle XX”, afirma l’autor.

Els intel·lectuals catalans estaven molt encuriosits per saber què passava al país on havia triomfat una revolució que aspirava a la transformació social. “A Rússia hi van viatjar homes d’ideologia molt diversa, com Josep Pla i Eugeni Xammar, Carles Pi i Sunyer o Antoni Rovira i Virgili”, detalla Puigsech. El viatge de Pla es va produir el 1925 i el va finançar l’Ateneu Barcelonès a canvi que les seves cròniques fossin publicades en un diari català, La Publicitat. Pla volia fer la seva tasca de forma objectiva. Malgrat tots els prejudicis amb què va viatjar a Rússia, va acabar reconeixent que ningú que visités el país de “la Revolució d’Octubre” en sortiria decebut: “Es trobarà amb un poble convalescent en plena reconstrucció i amb un començament de prosperitat indubtable”, va escriure.

Josep Carner Ribalta va anar a la Unió Soviètica en dues ocasions. La primera va ser el 1925 com a secretari personal de Francesc Macià. En aquell moment Macià era a l’exili i necessitava ajuda econòmica per finançar la invasió de Catalunya des de Prats de Molló. Es va firmar un acord, però l’ajuda econòmica no es va materialitzar mai. “Macià defensava l’opció separatista de Catalunya i va buscar ajuda a la Unió Soviètica perquè se li havien tancat totes les portes, però els soviètics ho van considerar una despesa innecessària perquè no aportava cap objectiu al projecte polític comunista ni als interessos de la Internacional Comunista”, relata Puigsech.

En la segona visita, Carner Ribalta va quedar fascinat. Va anar a Moscou entre el 17 i el 20 de gener del 1937 com a comissari d’espectacles de la Generalitat de Catalunya i cap del Servei de Cinema de Catalunya. El seu objectiu era importar alguns dels models teatrals. Volia obrir a Catalunya un centre d’ensenyament teatral similar al de l’Institut del Teatre Soviètic i fins i tot que alguns docents es desplacessin a Catalunya. “El teatre es veia com a molt innovador, amb peces de petit format que volien trencar la barrera entre públic i espectadors i amb autors com Leonid Andréiev o Maksim Gorki -explica Puigsech-. Però el que més va emocionar Carner Ribalta va ser l’encontre amb Serguei Eisenstein [ El cuirassat Potemkin ]”, afegeix.

L’auge durant la Guerra Civil

“És sobretot durant la Guerra Civil que s’arriba a un dels punts més àlgids de l’admiració cap a la URSS -diu Puigsech-. S’estableix un consolat soviètic a Barcelona i el cònsol és Vladímir Antónov-Ovséienko, l’home que va encapçalar l’assalt al Palau d’Hivern, el símbol viu de la revolució”, explica l’autor. A Barcelona va arribar el Zirianin, un vaixell soviètic amb ajuda alimentària i militar, i es van establir acords comercials. “L’èxtasi va arribar el 8 de novembre del 1936, amb el dinovè aniversari de la Revolució Russa. Entre 300.000 i 500.000 persones van desfilar durant més de cinc hores per la ciutat -detalla l’historiador-. La desfilada va passar per la plaça Sant Jaume i al balcó hi havia Antónov-Ovséienko i Companys, que saludaven amb el puny alçat les diferents delegacions polítiques i sindicals. Però el consolat soviètic va aprofitar la manifestació per degradar públicament el POUM”.

El POUM i el PSUC eren hereus de la Revolució Russa, però la seva interpretació del comunisme era diferent. El POUM va ser perseguit per antistalinista, però el PSUC, que va formar part del govern de la Generalitat durant la República, no es va salvar de les exigències soviètiques: “Antónov-Ovséienko va posar el crit al cel perquè considerava que els consells que donava al PSUC perquè els traslladessin al govern de la Generalitat no es materialitzaven”, diu Puigsech.

Cent anys després

Què en queda, del bagatge que va portar la Revolució d’Octubre a Catalunya? “El PSUC va sobreviure i va lluitar contra el franquisme amb una nova generació que se sumava a la procedent de la Guerra Civil, i durant la Transició continuava creient en la transformació social però sense seguir el model soviètic, gràcies al desenvolupament de l’eurocomunisme -opina Puigsech-. Després de la dictadura, va aconseguir un arrelament social rellevant però es va anar desfent com el sucre perquè no va aconseguir vehicular la presència social cap a resultats polítics -afegeix-. El món que tenim és el resultat de la lluita entre comunisme i capitalisme. I si l’estat del benestar es va desenvolupar com ho va fer a la segona meitat del segle XX a Occident va ser, fonamentalment, per evitar que el comunisme pogués arribar-hi. Ara bé, també és cert que en l’actualitat pràcticament ningú defensa un model socialista”, conclou Puigsech.

Més continguts de