04/04/2017

La confessió de Pujol i la caiguda del mite, al teatre

3 min
Carles Gilabert i Mercè Arànega, un sensesostre i una senyora de l’Eixample que es fan amics.

BarcelonaEl 25 de juliol del 2014 Jordi Pujol va entonar el mea culpa i va confessar que tenia diners sense regularitzar a l’estranger. Per a Magda Casals de Clarà, “una iaia convergent de dretes i de l’Eixample” -com la defineix el seu creador, Marc Rosich- aquella revelació suposarà no només una sorpresa sinó un sisme personal d’efectes desconeguts. Acabava de quedar viuda d’un venedor porta per porta de l’ Enciclopèdia Catalana, i l’anunci de Pujol és la gota que fa vessar el got. “La seva família creia que venia pàtria, i per això el cataclisme és més gran. Després d’infidelitats, traïcions, l’únic que els unia es trenca”, afirma el dramaturg i autor.

Marc Rosich volia escriure una obra que parlés sobre la realitat recent i que tingués l’humor com a eina per explicar les vicissituds del país. Amb A tots els que heu vingut ofereix un “retaule de la catalanitat” que s’inspira en la irònica visió de la societat de Mort de dama de Llorenç Villalonga i de l’estètica de Les Teresines i del primer Pedro Almodóvar. I tot això batut amb la discografia consoladora de Núria Feliu, d’on surt precisament el títol de l’espectacle, que es podrà veure a la Sala Petita del Teatre Nacional des del 6 d’abril fins al 7 de maig.

El dramaturg i director Marc Rosich fa girar la peça al voltant d’una senyora que està en una fase accelerada d’embogiment (Mercè Arànega). Només somia a fer magdalenes per a l’expresident i fins i tot li arriba a escriure cartes d’amor. De mica en mica, passa a la fase del “gamberrisme, el tantsemenfotisme i la bogeria”, diu l’actriu. Però si la confessió de Pujol ja fa sortir alguns fantasmes familiars -un matriarcat compost per una germana (Lurdes Barba), dues filles que tenen opcions polítiques i vitals oposades (Montse Esteve i Àurea Márquez) i una neta ni-ni (Mireia Pàmies)-, no serà menys traumàtica la decisió de la mare d’instal·lar a casa el pidolaire que cada dia li dedica improperis quan li dona xavalla. “És un sensesostre amb un passat anarquista que l’ajuda a convertir-se en una anarquista de dretes. Ella vol que li ensenyi a cagar-se en tot”, explica Rosich. La dona s’atreveix a dir el que mai no havia dit, a fer el que mai no havia gosat fer. “Ell ja preveia aquesta caiguda i s’havia desvinculat d’aquest món -explica Carles Gilabert, que encarna L’Home de la Barba Bruta- però ara té l’oportunitat de veure la caiguda des de dins”.

Si la primera part de l’obra se centra en l’àvia, i per extensió en “les dones grans a qui els va caure un mite i no entenien el món tal com l’havien entès”, diu Rosich sobre l’impacte de la confessió, en la segona posa el focus en “la batalla de reines” entre les dues filles: una és l’aneguet lleig i insegur de la família i l’altra la bonica i triomfadora. Les seves opcions polítiques, al contrari de la mare, estan més amagades.

Parlar de Pujol, no de política

Davant la possibilitat que l’argument pujolesc s’interpreti com una radiografia política de l’actualitat, el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, posa la bena abans de la ferida: “No és una sàtira política que ataqui ningú. Parla de com el marc familiar ha perdut les certeses”, explica. “No és una ficció política, sinó un retrat familiar. La ironia és una eina per parlar de les nostres pèrdues i tristeses”, corrobora Rosich, que compara l’obra amb la sèrie Transparent, on hi ha “una constel·lació familiar de solituds egoistes”.

El muntatge transcorre en un espectacular passadís on es pot veure l’interior de les habitacions. La decoració kitsch i recarregada hi predomina. Però les interpretacions fugen del realisme “perquè això no ens portés a tietejar”, justifica Rosich, que tot i així està convençut de retratar “l’ànima catalana”.

stats