Un conte d’Alfred de Musset molt ben explicat

BarcelonaDeia Alfred de Musset (1810-1857) que només els que han estimat han viscut, i que els petons són l’idioma més universal que existeix. Dues afirmacions que són molt presents a No feu bromes amb l’amor, una comèdia escrita justament després del trencament de la relació amorosa de l’autor amb l’escriptora George Sand. L’advertència del títol no és un recurs estilístic i juganer, sinó que avança el final tràgic d’una obra rica en arquetips de l’època i que camina des de la comèdia d’un casament acordat fins a la tragèdia amb notables registres de farsa. Sota la aparença d’un conte d’evocacions pastorals, De Musset mostra clarament els perfils no del tot agraïts d’una noia educada en un convent, Camille, i temorosa de l’amor fins a refugiar-se en l’amor sense risc cap a Déu, i un noi que surt de la universitat, Perdican, més llibertí que romàntic i per qui un amor no té per què excloure’n d’altres.

Natalia Menéndez, directora del Festival de Almagro, potencia tant la ingènua fantasia del conte com l’humor de la farsa en una posada en escena lúdica i entretinguda amb personatges esquemàtics però molt ben definits i ben defensats pels intèrprets. Brillant per genuí el Perdican de Ramon Pujol i la coqueta Camille d’Anna Moliner. Molt notables les divertides creacions de Carles Martínez, un baró alegre i esbojarrat; Ferran Rañé, el borratxo preceptor del jove; Albert Pérez, el capellà golafre, i la dida-bruixa de Carmen Balagué. Una lectura interessant per acadèmica i una funció gairebé per a tots els públics.