Publicitat
Publicitat

Fem les coses amb amor i agafant-les amb les dues mans

Em demanen que descrigui les olors del personal i que reveli qui acaba al llit amb qui. Un parell de missions impossibles: no goso acostar-me prou a cap actor ni actriu per poder endevinar el perfum que gasten (ni tinc un catàleg de colònies incrustat al cervell), i donaré per tancada aquesta crònica abans que s'acabi la gala, de manera que el marro posterior quedarà fora de l'abast de la meva tafaneria professional.

La tercera missió és descobrir si el fred diguem-ne siberià, amb permís de l'autèntic fred siberià, és compatible amb els escots i els vestits de tirants. La resposta és que sí, però a quin preu: totes les actrius que passen pel photocall en surten reclamant a crits el seu abric. "Tenim el lífting del congelat", diu Montse Alcoverro. "Ploro, per l'aire", s'excusa Teresa Gimpera, mentre s'eixuga les llàgrimes. "No puc parlar, estic garratibada i la boca no em respon", assegura Verónica Echegui, tremolant tota ella (a tres quarts i cinc d'onze, en rebre el Gaudí, sí que li sortiran les paraules: "Què cony, que un dia ens hem de morir tots, hem de fer les coses amb amor!"). "Amb vestit vermell i cara de contenta, què vols fer-hi, és el que toca", comenta Icíar Bollaín. "I la meva jaqueta, i la meva jaqueta?", repeteix Aina Clotet, potser l'única que va amb pantalons (però amb les espatlles descobertes, no fos cas). "He demanat al taxista que posés la calefacció al màxim perquè necessitava un xute de calor -confessa Cristina Brondo, mare d'un bebè d'un mes-. El meu objectiu immediat és continuar amb la criança".

Això dels photocalls va així: actors i actrius es deixen fer fotos i, després, elles canten als periodistes el nom dels dissenyadors del vestit, de les sabates i, si cal, de les arracades. En caço pocs, de noms. Sort que n'hi ha que s'ho munten a la seva manera i m'ho posen fàcil, com Marieta Orozco: "És una faldilla negra que tinc de fa molts anys. No me la posava, però l'altre dia vaig pensar que com a vestit i amb un cinturó tenia la seva gràcia. Sóc molt apanyada, jo". Marina Comas, la nena de Pa negre , també va per lliure: "Que de qui és el vestit? De la Paula". Els companys més documentats repassen mentalment la llista de gurus de la moda, per veure a quina dissenyadora es deu referir. Però no: la Paula és una amiga seva, que li ha deixat un vestit de mudar. Vaja, allò tan típic que fan les jovenetes -l'actriu té quinze anys- d'intercanviar-se la roba. La Marina, que ha de lliurar un dels guardons, admet que ja s'esperava que no trepitjaria la catifa vermella: "Estem parlant dels Oscars, i Pa negre ja havia arribat molt lluny, què més volem...".

Val a dir que això no és Hollywood, però de catifa vermella no en falta. I els caçadors d'autògrafs també hi són. Toni Soler, per exemple, ja pot dormir tranquil: ha aconseguit per a la seva filla la firma de l'ídol adolescent Àlex Monner, i me l'ensenya: "Avui ja he fet la feina, jo". No és cert: encara li falta recollir un premi Gaudí. En Toni l'agafarà ben fort, tot recordant que "en política i en tot, quan es vol una cosa molt molt molt, s'ha d'agafar amb les dues mans".

Més continguts de