Dansa
Cultura 18/08/2017

La cultura com a arma de construcció massiva

Carlos Acosta tanca el Festival de Peralada en una vetllada marcada per l’atemptat a Barcelona

Marta Porter Peralada
3 min
El debut de la companyia va causar admiració en una nit difícil.

PeraladaConsternats per l’atac terrorista que havia tingut lloc a Barcelona tot just cinc hores abans que comencés l’espectacle, Oriol Aguilà, director del Festival de Peralada, i Carlos Acosta, director i ballarí de la companyia Acosta Danza, van sortir dijous a l’escenari del Castell a llegir un manifest per expressar “el seu dolor i ràbia per l’atemptat a la ciutat de Barcelona” i rebutjar “la violència, que només provoca tragèdia i dolor”. “Però no ens aturarà en el nostre camí d’aconseguir la pau al món”, afegien. Paraules significatives, perquè el festival es va plantejar si suspendre o no l’actuació de la companyia de dansa cubana arran d’uns fets tan greus. Finalment, i seguint la línia de la resta de festivals que es fan a la Costa Brava, Peralada va decidir oferir el debut d’Acosta Danza, no sense abans fer un minut de silenci en solidaritat amb “les víctimes, els familiars, els amics i tots els barcelonins”, amb tot el públic dret.

Creada fa un any, la companyia cubana va sorprendre molt agradablement. Els ballarins, amb una tècnica superba i un estil homogeni, van demostrar que la dansa contemporània a Cuba és possible. Carlos Acosta va mostrar-se reivindicatiu en el primer espectacle que presenta amb la seva pròpia companyia. No és gens estrany si tenim en compte que va començar a ballar per no delinquir, segons explica ell mateix, perquè provenia d’una família marginal i era net d’esclaus. Després de ser el primer ballarí negre a interpretar els prínceps del ballet clàssic al Ballet Nacional de Cuba, va acabar convertint-se en l’estrella del Royal Ballet de Londres durant 17 anys.

En el debut de la seva companyia, Acosta mostra el seu propi creixement artístic i humà. A través de coreògrafs internacionals tan destacats com Sidi Larbi Cherkaoui, Russell Maliphant, Ben Stevenson i Goyo Montero i d’altres de nova fornada com Marianela Boán, Miguel Altunaga i Raúl Reinoso, ballarí estrella de la companyia, Acosta crea un espectacle on la raça negra, l’Àfrica i la masculinitat esdevenen exigències absolutament lícites.

Amb l’aparició de Reinoso a l’escenari ja va quedar clar. Amb una coreografia a càmera lenta amb Julio León, Reinoso va mostrar que el seu cos -gairebé nu- està dotat d’una força i masculinitat extraordinàries en la dificilíssima interpretació d’ El cruce sobre el Niágara, que va deixar el públic bocabadat. Impressionants també es van mostrar Carlos Luis Blanco i Zeleidy Creso a Faun, d’una africanitat corprenedora, ell transformat en un autèntic animal salvatge amb una potència i agilitat de pantera i ella elegant i lleugera com una gasela amb uns braços mai vistos a manera de banyes, més animals en zel que simples humans. Laura Treto i de nou Reinoso es van mostrar tècnics i poderosos a Anadromous, un duo que defensa el sacrifici per afrontar l’adversitat, mentre que menys reeixida va ser End of time, un duo d’estil neoclàssic que no acaba de quadrar amb la resta del programa.

Una força impactant

Però, per força física i presència escènica, la de Carlos Acosta, en dos solos boníssims: Memoria i Two. En el primer, al so de música electrònica, combina la dansa del carrer - break dance i capoeira- amb moviments d’arts marcials, i en el segon demostra, sota un focus zenital, que es pot ballar amb una força impactant en un metre quadrat, sense ni aixecar els peus de terra, en una coreografia in crescendo gràcies a la música d’Andy Cowton, que va recordar el Bolero de Béjart.

La festa la guardaven per al final, però seguint el caràcter intimista i reivindicatiu de tot l’espectacle. Alrededor no hay nada, de Goyo Montero, és una coreografia extraordinàriament moderna i actual, sense música, ballada al ritme de les paraules de Joaquín Sabina i Vinicius de Moraes, dos p0oetes que, amb les seves veus profundes, llancen mots punyents correspostos al mil·límetre pels gestos coreogràfics. Deu ballarins i ballarines, amb look Sabina, amb americana i bombí, donen forma a les paraules dels poetes, mots que impacten i descriuen la duresa de la vida quotidiana.

Ahir va ser una nit estranya en què la commoció per l’atemptat de Barcelona es va barrejar amb l’admiració per una companyia que fa de la dansa una lluita social i de la cultura, una arma de construcció massiva.

stats