EL LLIBRE DE LA SETMANA
Cultura 14/03/2012

La cultura catalana al segle XX: il·lusions, encara

Marta Pessar-rodona
3 min

Cal recordar davant d'aquesta obra que el seu autor, August Rafanell, acabava el segon dels dos esplèndids volums de la seva obra anterior, La il·lusió occitana (Quaderns Crema, 2006), a l'any 1934. Uns volums que epilogava magistralment el gran occitanista (i alguna cosa més) Robert Laffont. És un recordatori segurament pertinent, perquè el mateix autor, Rafanell, a tall de pòrtic ens porta a una passejada ni més ni menys que pel coll d'Ares, al Ripollès/Vallespir, a la recerca d'una humil creu o, en els seus mots, resseguint el "verdet de la memòria", sempre des dels marges de la "literatura acadèmica" (són els seus mots). Una passejada que en aquesta obra l'autor acaba el 1975. Dividida en dues parts, el pes recau en la primera part de l'obra, subdividida en una sèrie de capítols que, com a lectors, hem situat a partir del final de l'obra ja esmentada La il·lusió occitana . Una il·lusió que aquí comença a ser francesa i que il·lustra amb un mapa de Gotha del 1891 de l'Europa política i l'Europa ètnica, en què, per a sorpresa de més d'un, la taca verda que inclou el que havia estat la Corona d'Aragó no té res a veure amb la resta de la península Ibèrica. A la segona part, l'autor opta pel capítol únic: "La destrucció del català durant el franquisme".

Si la primera part de la Primera Part -i no és una redundància- és una il·lusió francesa, a la segona ja entrem en un "Català i occità sobre el mapa", sempre amb deler narratiu. Per exemple, cadascuna de les deu parts d'aquesta primera part segueix un fil fins i tot en les notes, aplegades al final del volum. Un volum sense apartat bibliogràfic concret, per cert. D'altra banda, si un subapartat d'una de les parts, "Imaginacions noucentistes", és "Maragall des de la Bigorra", i un altre és "Prat de la Riba des de l'Alvèrnia", ja es comprendrà que l'autor tira enrere sempre que vol, sense sentir-se lligat per una història que és la de la cultura catalana a partir de la data que ja hem esmentat. Una història densa narrada amb amenitat.

I com a tota història, hi ha actors principals. Intentarem explicar-nos bo i recordant aquella magnífica peça dramàtica de J.B. Priestley, Truca un inspector . Alguns recordaran que Priestley fa recaure una certa culpabilitat en una noia benestant que no se sent ben atesa en comprar uns guants. Una rebequeria que acaba en tragèdia per a la dependenta, òbviament d'una classe menys privilegiada que la seva. Portant-ho al nostre terreny, qualsevol lector dels quatre volums de l'epistolari Carles Riba segurament es va sorprendre de l'acidesa del Mestre en no voler presentar Manuel de Montoliu a la dècada dels 50 del segle passat. Sense voler-nos explicar l'humor ribià, en la vinyeta -diguem- "El cas Montoliu" d'aquesta obra que avui comentem hi podem trobar una explicació més que plausible.

Per altra banda, si consultem l'hemeroteca de la dècada dels 40, la dèria nacional franquista contra la llengua catalana ordenada per Pompeu Fabra i posada en pràctica, entre molts d'altres, per Riba, pot semblar una certa cabòria feixista. No cal que busquem la dona, que dirien els francesos, més aviat el prevere, aquell avui obscur mossèn Antoni Griera que, enrabiat ja des dels anys vint amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), que com a filòleg focalitzava en Fabra, segurament ens explica la mort a l'exili de Fabra. Esclar que, ja en plena guerra -i és un encert de Rafanell- desapareixen per morts diverses dues figures catalanes que podien haver donat molt joc: Ramon Esquerra a l'Ebre (encara avui no s'han trobat les seves restes) i l'hel·lenista i mestre de Riba Lluís Segalà, per efecte de la bomba sobre el cinema Coliseum de Barcelona. Esclar que hi ha algun hel·lenista o altre que ha vessat més d'una llàgrima davant del rebuig a Segalà, a càrrec de les autoritats d'aquella mítica Universitat de Barcelona Autònoma. Històries terribles que, encara, no han estat prou explicades. Rafanell no s'hi detura; en part, però, les consigna, sense entretenir-se gaire en les tan sabudes falses rutes i llatinismes.

És una obra important, d'amena lectura i, més encara, prometedora relectura.

stats