Publicitat
Publicitat

La dècada prodigiosa de l’arqueologia catalana

EL MAC mostra material inèdit sobre les primeres excavacions

A principis del segle XX l’arqueologia no era una disciplina exòtica. Tenia molts apassionats. Fins i tot entre els excursionistes: l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques repartia la Fulla d’Instrucció Arqueològica. En aquesta doble pàgina es detallava i descrivia tot el que els muntanyencs podien trobar en les seves exploracions pel territori. Des de dolmens fins a ceràmica ibèrica passant per monedes. Les troballes arqueològiques ocupaven pàgines senceres a la premsa i protagonitzaven les vinyetes satíriques de L’Esquella de la Torratxa. A tots aquests pioners i als inicis de l’arqueologia el Museu Arqueològic de Catalunya (MAC) dedica La dècada prodigiosa. L’arqueologia catalana, un instrument vertebrador al servei de la Mancomunitat de Catalunya. L’exposició es podrà veure fins al 15 de març i després serà itinerant.

El 6 d’abril del 1914 es reunia per primera vegada l’Assemblea de la Mancomunitat i elegia com a president Enric Prat de la Riba. Una de les grans ambicions de la Mancomunitat era que la cultura arribés a tothom. I també construir un relat sobre la història i la prehistòria de Catalunya. Buscar i documentar els orígens de la cultura catalana. El 1912 es va crear la secció més activa de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC): la Històrico-Arqueològica. I uns anys abans, el 1908, es van comprar algunes finques a Empúries i un obstinat Josep Puig i Cadafalch va dirigir les excavacions d’aquest important jaciment.

Una gran xarxa de col·laboradors

“L’ambició era intervenir en tot el territori de cultura catalana, i per la Mancomunitat això volia dir tots els llocs on es parlava català. Les excavacions més importants d’aquell moment es van fer al Baix Aragó, a les illes Pitiüses i Balears i a Empúries”, explica Jordi Rovira, que, amb Àngels Casanovas, ha comissionat l’exposició. L’IEC tenia una densa xarxa de col·laboradors arreu de Catalunya. “Hi havia informadors pertot el país: metges, advocats, pintors...”, detalla Casanovas. Al Baix Aragó hi havia Matías Pallarés, un sastre que va dirigir les campanyes d’excavació en aquell territori. Sobretot, en aquesta zona, es buscaven jaciments prehistòrics. “Les peces prehistòriques eren les més preuades, perquè pràcticament eren inexistents”, assegura Casanovas.

L’esclat de la Gran Guerra va precipitar el retorn a Espanya de Pere Bosch Gimera. Aquest noi de 23 anys s’havia format a Alemanya. Ell va liderar del 1914 al 1925 la dècada prodigiosa de l’arqueologia catalana. És en aquest moment que es professionalitza la recerca arqueològica. “La secció té un pressupost de 2.500 pessetes i es crea un mètode d’excavació. Es registra i s’inventaria tot el que s’exhuma”, explica Rovira. En un document adreçat a la Diputació s’inclou un nou pla d’excavacions per al 1915 que inclou estudiar les muralles de Girona i Olèrdola, dur a terme campanyes a les comarques de l’Urgell i la Segarra, excavar alguns dòlmens del Solsonès i, finalment, “prosseguir les investigacions prehistòriques a la ratlla d’Aragó que han donat uns resultats tan esplèndids”.

L’activitat va ser aclaparadora: Bosch Gimpera, a banda del projecte del Baix Aragó, controlava les excavacions prop de Centelles, i estudiava la col·lecció Sala de Vic i objectes del Museu Episcopal. “En aquella època hi havia una gran voluntat de fer país. De fet, era un moment molt similar al d’ara”, assegura el director del MAC, Josep Manuel Rueda.

Més continguts de