Publicitat
Publicitat

La denúncia es menja la comèdia

Primer: Carme Portaceli és una directora d'una gran coherència ideològica i artística, perfectament rastrejable en els interessants títols que ha escollit per construir la seva carrera. Un catàleg de sorpreses valentes. Segon: aquesta mateixa coherència actua com una llosa pesada sobre les seves propostes escèniques, concebudes gairebé totes com a proclames definitives sobre qualsevol disfunció que afecta la humanitat. Espectacles que invariablement transmeten un insaciable enuig davant una injustícia que es mostra invencible.

El vídeo no el veu ningú -potser no el millor text de Martin Crimp- és una comèdia d'aigües tèrboles, un corromput fang subterrani de manipulació, pederàstia, cosificació, abús de poder i cruel solitud. Portaceli opta per remoure i agitar aquests llims i deixar que cobreixin la comèdia fins a ofegar-la. La víctima col·lateral d'aquesta decisió és la lamentable pèrdua del sarcasme que recorre el discurs de l'autor, l'acidesa d'un llenguatge que es mou entre la vulgaritat de la classe treballadora i la perversió lingüística practicada pel màrqueting i els estudis de mercat, que sistematitzen els individus i les seves relacions, fins i tot les més personals i íntimes. Sense aquest corrosiu matís, l'obra perd la seva essència i interès.

Massa metàfores per a Crimp

Tampoc hi ajuda una escenografia sobredimensionada, més atenta a la forçada grandiloqüència del teatre-denúncia -com un gest desmesurat de reparació històrica- que a les veritables necessitats del text. La distància que imposa l'espai s'empassa les interpretacions, força interaccions estranyes i antidramàtiques. L'acumulació de metàfores escèniques i abstraccions coreogràfiques només interrompen la línia de discurs, sense enriquir-lo.

Martin Crimp necessita molt menys i molt més, sobretot sentit de l'humor, encara que sigui negre negre.

Més continguts de