Publicitat
Publicitat

CRÍTICA DE TEATRE

Els dilemes de l’altruisme

Sota l’estrany títol de 'Peggy Pickit veu la cara de Déu' s’amaga una aguda mirada sobre els dilemes de la cooperació internacional i de com afecta els cooperants de la societat occidental

La cooperació internacional amb els països mancats d’infraestructures sanitàries acompleix la doble funció de disminuir els efectes letals sobre la població receptora i apaivagar el sentiment de culpa de les societats occidentals benestants. ¿Però amb això n’hi prou per sentir-se satisfet? L’alemany Roland Schimmelpfennig amaga moltes pulles sota la capa aparentment intranscendent de les seves comèdies. Ens fa riure i alhora ens colpeix. A això hi hem d’afegir una concepció teatral antinaturalista farcida de trencaments i repeticions com si escoltéssim una composició musical.

Sota l’estrany títol de Peggy Pickit veu la cara de Déu s’amaga, doncs, una aguda mirada sobre els dilemes de la cooperació internacional i de com afecta els cooperants de la societat occidental. El plantejament és molt convencional: una parella benestant ha convidat a sopar una altra parella d’íntims amics que acaben de tornar d’una estada de sis anys com a metges en algun país africà. La nit serà un desastre, avisa ja d’entrada l’amfitrió, però no pas per les seves deteriorades relacions.

Moisès Maicas, que ja va crear un fantàstic espectacle amb una altra peça de l’alemany, El drac d’or (Teatre Akadèmia, 2015), ha farcit aquesta història amb un assortit d’apunts gestuals i musicals que dinamiten qualsevol naturalisme i aboquen a un distanciament que fa més terrible el final de la nit. I és ben segur que els dilemes als quals s’han d’enfrontat els personatges ressonaran en els nostres caps perquè és impossible combinar la culpa amb la satisfacció. Què puc fer? Què hauria de fer? Faig prou? Soc culpable?

‘Peggy Pickit veu la cara de Déu’, El Maldà, 16 de febrer

Més continguts de