Quan la diplomàcia va creure que Catalunya podia ser independent
Una exposició al Memorial Democràtic analitza com veia la qüestió catalana el món el 1936
BarcelonaLa qüestió ve de lluny. J.V. Foix escrivia el 1920: “Si per un plebiscit fos possible d’atorgar a Catalunya el dret a segregar-se territorialment del continent i de constituir-se en paradís flotant damunt la Mediterrània, estem segurs de la majoria imponent que donaria el seu vot favorable”. La independència de Catalunya no era només un somni del poeta de Sarrià. Entre el 1936 i el 1939, els diplomàtics i periodistes europeus veien factible una Catalunya segregada. “No entenien per què no hi havia una secessió, però tenien una percepció equivocada perquè no concebien un nacionalisme -als anys vint i trenta pràcticament tots els països europeus van moure les seves fronteres- que busqués l’autonomia i no la independència”, diu l’historiador Arnau González, comissari d’ Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939), que es pot veure al Memorial Democràtic fins al 2 de març.
L’exposició mostra precisament les mirades dels diplomàtics i periodistes sobre la qüestió catalana als anys vint i trenta del segle passat i descobreix cartes i comunicats dels representants estrangers que recentment han sigut desclassificats. “La qüestió catalana era molt present a la premsa europea”, diu González. El novembre del 1936, per exemple, un periodista del setmanari francès Vu va preguntar sobre el tema de la secessió a Franco: “No hem de sorprendre’ns si el general acull amb un riure desdenyós les preguntes sobre la possibilitat de la independència de Catalunya”, escriu el periodista francès. Un dia abans, el diari suís Journal de Genève publicava: “L’eventualitat d’una Catalunya independent d’Espanya mereix ser considerada”.
Quan l’exèrcit de Franco va conquerir Madrid, els rumors entre la diplomàcia i la premsa estrangera es van disparar. Fins i tot alguns periodistes i polítics donaven per feta la independència de Catalunya: “La notícia de la proclamació parcial de la independència de l’estat català ha produït una notable impressió entre els nombrosos espanyols i diplomàtics residents en aquesta zona”, escrivia l’ambaixador italià des de Sant Joan Lohitzune. La realitat és que el govern català va arribar a debatre aquesta possibilitat, però mai es va fer el pas. L’11 de novembre del 1936, Josep Tarradellas (aleshores conseller primer) va suggerir l’estudi de la viabilitat d’una Catalunya independent en cas que Madrid fos ocupada. La idea, però, va ser rebutjada pel PSUC.
Catalunya i l’almirallat francès
En un moment de l’exposició es pot veure un joc de cartes, perquè Catalunya, i la seva privilegiada posició geogràfica, no deixava de ser un peó en el complicat joc d’estratègies que disputaven les potències estrangeres en aquell moment. L’almirall francès Emmanuel Ollive defensava el setembre del 1936 l’ocupació internacional de Catalunya i la seva segregació d’Espanya. L’agost del 1936, el New York Times publicava: “Les esquerres franceses esperen compensar la dictadura [espanyola] ajudant els catalans a independitzar-se”. Però, mentrestant, què feia la Generalitat? ¿Va arribar a considerar la possibilitat d’independitzar-se amb l’ajuda internacional? En tota l’exposició només hi ha una carta, que no va arribar a ser enviada, en què s’insinua “un cop d’estat” a la República espanyola.
Independitzar-se de Negrín?
El novembre del 1938, el delegat de la Generalitat de Catalunya a París, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, va escriure una missiva adreçada al govern francès que “no va ser cursada” en què se suggeria la possibilitat d’acabar amb la Guerra Civil a canvi de la supervivència de Catalunya: “És evident que si el govern de Catalunya que presideix el Sr. Companys fos empès a fer un gest contra el govern de Negrín -l’excés de poder del qual ha creat una hostilitat implacable de l’opinió catalana-, la guerra trobaria la seva fi immediatament. Aquest gest, el Sr. Companys no el pot fer sense la col·laboració de les potències directament interessades en el ràpid restabliment de la pau a Espanya”, diu la carta.
“En aquell moment França no tenia capacitat militar ni recursos per intervenir. Hi havia la por a una guerra europea, i l’opinió pública hi hauria estat absolutament en contra perquè encara hi havia el record de la Primera Guerra Mundial”, diu González. Però els rumors van persistir fins al final. L’abril del 1938, el Journal de Genève publicava en portada: “Una gran temptació s’ha insinuat en el pensament de certs ministres francesos: aquella d’afegir Catalunya a la gran república, abans que el general Franco hagi aconseguit conquerir la província”. La notícia va provocar una tempesta diplomàtica entre França i Itàlia i l’endemà el diari rectificava: “La temptació d’afegir Catalunya a França no s’ha insinuat en el pensament de certs ministres, sinó en certs mitjans d’extrema esquerra que han exaltat el projecte (avortat) d’enviament de dues divisions franceses a Catalunya”. Els britànics, per altra banda, eren molt pragmàtics. “Estaven d’acord amb la independència de Catalunya mentre es mantinguessin els tractats comercials”, detalla González. Els soviètics defensaven que Catalunya era una nació diferenciada però no havia de derivar en un estat independent. “La fórmula soviètica era una Unió de Repúbliques Ibèriques”, diu González.
L’historiador i comissari de l’exposició, que s’acompanya d’un llibre-catàleg firmat per Enric Ucelay-Da Cal, Xosé Manoel Núñez, Josep Puigsech, Josep Sánchez Cervelló i el mateix González, defensa que és una casualitat que l’exposició coincideixi amb el referèndum i que treballa aquest tema des de fa deu anys: “Cal veure aquesta exposició amb visió dels anys 30. No intento fer cap projecció cap al futur”, diu González.
