Publicitat
Publicitat

CafÈ i diari

Xoquen formes diferents de percebre el temps

El dissabte que va explotar Fukushima

Em desperto quan clareja i miro la boira que va cobrint la muntanya i la casa. Plou sense fer soroll i el temps sembla aturat en una època medieval. És una impressió intensa i concreta que s'esvairia aviat substituïda per altres pensaments si no fos dissabte. Però els dissabtes tenen un ritme propi, una manera reposada de fer passar el temps.

Aquesta percepció d'un temps aturat es trastoca quan prenc el mòbil i llegeixo tweets sobre la catàstrofe nuclear de Fukushima. Potser em sembla ser a l'Edat Mitjana però, ara mateix, fa un número exacte de segons, arreu del món persones concretes posen per escrit allò que creuen saber, allò que temen. És una nova manera de percebre el temps, i aquesta simultaneïtat tan precisa i simple crea la sensació intensa de pertànyer a un món bastíssim i únic.

A casa, altres persones es van despertant, la dona, els nens. Esmorzem i la filla reclama la meva atenció. Vol que deixi estar les notícies de la CCN internacional i l'ajudi a fer una figureta de fang. I, en fer-me saber això, la percepció del temps torna a canviar per fer-se conflicte moral. I és que la nena té tot el dret a reclamar-me. Durant la setmana no ens veiem gaire i el dissabte és just que li dediqui temps. A més, he d'escriure aquest article. Necessitaré dues o tres hores per fer-ho. No l'hauria d'enviar més enllà del migdia. Tinc ja unes idees, però no m'acaben de convèncer.

M'aturo a pensar sobre les successives formes de percebre el temps que m'han anat assaltant, i en faig inventari. 1/ Em desperto quan clareja i la boira em fa viure en un temps inventat, llunyà i fosc. 2/ És dissabte i no cal que em posi en marxa, és cap de setmana i no tinc res a fer. 3/ Al Japó està passant ara mateix alguna cosa greu i em mantinc a l'espera de saber més. 4/ La filla em reclama i sento que li he dedicar el meu temps. 5/ Aquest imperatiu xoca contra la urgència d'escriure l'article. I encara apareix una sisena forma quan recordo Txernòbil i enyoro persones que han anat morint des de llavors. Vés a saber si aquella catàstrofe va tenir res a veure amb els seus càncers.

Aquestes lògiques temporals xoquen, se superposen i es mesclen. Les unes intenten desplaçar les altres. Potser la suma defineix la percepció única que tinc del temps aquest matí, potser perfilen el retrat d'un estat d'ànim.

Més continguts de