Publicitat
Publicitat

S'inaugura un centre d'interpretació que revela tots els enigmes sobre la batalla de Talamanca

La dissecció de l'última victòria catalana del 1714

L'última victòria de l'exèrcit de l'estat català no és un mite. Un grup d'investigadors de la Universitat de Barcelona té les proves que constaten que els soldats de Felip V van fugir esporuguits.

El 12 d'agost del 1714, aprofitant la foscor de la nit, arriben a la riera de Talamanca les forces borbòniques. El seu objectiu és conquerir la vila i el castell, en poder d'Antoni Desvalls, marquès de Poal i cap de l'exèrcit català de l'exterior de Barcelona. Poal disposa les tropes i les fa baixar per impedir que l'enemic travessi la riera. Davant seu, entre el serrat de Mussarra i la riera, hi ha de 1.500 genets i un nombre encara més gran de soldats a peu. Per la seva banda, Poal compta amb 4.000 combatents. És un home agressiu, se'l coneix per la seva rapidesa, i aprofita qualsevol oportunitat. Al matí del 13 d'agost és el primer a atacar. Comença l'intercanvi de foc, les forces catalanes franquegen la riera i fan retrocedir els rosetes, l'avantguarda borbònica. Aquests no poden frenar el pas sobre la riera dels fusellers comandats per Torres i Masseguer. Al migdia, la força combinada de dragons, miquelets i sometents avança cap a Mussarra. Les tropes catalanes continuen muntanya amunt. El combat és ferotge i els catalans es queden sense municions.

El marquès de Poal va explicar així, en una carta, l'inici de la batalla de Talamanca, l'última victòria dels exèrcits de l'estat català abans de la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió. La missiva, molt extensa, és un relat minuciós i detallat de la batalla, que el cap de l'exèrcit català va escriure el 20 d'agost del 1714. ¿És verídic aquest document que es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona? ¿Poal, la font més important de la batalla de Talamanca, va exagerar? La informació que dóna és força precisa i la va escriure només sis dies després de la batalla, però potser el seu objectiu era aixecar la moral dels consellers de Barcelona amb una victòria fictícia. ¿És creïble una victòria a aquestes altures de la guerra?

El catedràtic d'història Francesc Xavier Hernández i el Grup de Recerca de la Universitat de Barcelona DIDPATRI (Didàctica del Patrimoni, Museografia Comprensiva i Noves Tecnologies) van començar a investigar el camp de batalla de Talamanca el 2008. "Es tracta de la primera prospecció arqueològica d'un camp de batalla de gran superfície a Catalunya", assegura Hernández.

Historiadors i arqueòlegs, equipats amb detectors de metalls i amb GPS , van trobar les diferents bales utilitzades, les van analitzar i van identificar els punts més calents de l'enfrontament. I la conclusió és que el cap de l'exèrcit català no va exagerar. "Els punts geogràfics crítics marcats per Poal queden avalats per una important evidència arqueològica", explica l'historiador.

Hernández defensa que la recerca no ha de quedar limitada a la universitat. Amb finançament de l'Ajuntament de Talamanca i la Universitat de Barcelona, ahir, quan es complien 299 anys de la batalla, es va inaugurar un Centre d'Interpretació de la Batalla de Talamanca, a la sala gòtica del castell de la població. "Hem posat Talamanca en el mapa i volem demostrar que la recerca també pot generar activitat cultural i econòmica", afirma l'historiador. També preparen un joc sobre l'enfrontament.

Al Centre d'Interpretació es pot veure un audiovisual en què l'actor Lluís Soler, convertit en el coronel Ermengol Amill, recorda, des d'una presó de Bòsnia, la batalla. Amill era un militar atípic, independent i aventurer, que va combatre al costat de Poal. Un ordinador reconstrueix, amb tot detall, la batalla en 3D. Al Centre d'Interpretació es constata que el relat del marquès i cap de l'exèrcit català no és ficció.

No té, però, un final feliç. Amb els catalans retornats a l'altra banda de la riera de Talamanca es va acabar la batalla. Els borbònics van recular. Els miquelets, amb crits ferotges i sense deixar de disparar, van perseguir els soldats de Felip V. Van encalçar els enemics per la ruta de Sant Llorenç de Savall. Segons Poal, els borbònics van patir un total de 600 baixes.

Les forces borbòniques, liderades per José Francisco Carrillo de Albornoz y Montiel, duc de Montemar, finalment van arribar a Sabadell i van poder descansar. Poal va marxar cap a Olesa de Montserrat, des d'on va escriure la carta, amb la intenció de preparar un atac al cordó de setge de Barcelona. Era massa tard. L'heroi de Talamanca no va poder fer res i Barcelona va caure l'11 de setembre del 1714.

Les proves localitzades confirmen la victòria

Les bales

S'han recollit 73 bales, una quantitat gens menyspreable si es té en compte que la batalla va ser curta i cada soldat tenia un màxim de 20 municions. Cada bala ha estat analitzada amb tot detall. La informació que aporten és important: es pot saber qui ha disparat i a quina distància. N'hi ha que conserven les marques dentàries (els soldats les rossegaven per combatre l'angoixa). També s'han trobat bales diabòliques (que provocaven greus ferides però no mataven). Estaven prohibides per les convencions de l'època, però els miquelets les van utilitzar.

Els documents

La carta del marquès de Poal és la font més precisa. Un altre document és un fullet imprès per Rafael Figueró, dins de Barcelona, el 19 d'agost del 1714. L'historiador Francesc de Castellví també explica la batalla de Talamanca a Narraciones históricas.

Les fosses

Les prospeccions no han localitzat noves restes. Els exèrcits mai abandonaven els morts i al llarg de 299 anys hi hagut massa rehabilitacions al poble. L'última troballa va ser a finals del segle XX. En unes obres a tocar de l'església, es va localitzar una fossa amb les restes d'uns 40 individus adults en renglera.

Més continguts de