Publicitat
Publicitat

SAN MIGUEL PRIMAVERA SOUND 2012

La música dels anys 90 marca la primera jornada del festival

El rock emocional de The Afghan Whigs triomfa al Fòrum

L'endemà de l'apocalipsi, quan els directius de Bankia ja no puguin cobrar cap indemnització, entre les ruïnes de Marina d'Or se sentirà La Estrella de David tocant una versió de Julio Iglesias. Justament això últim va passar ahir al Fòrum, en la primera jornada del Primavera Sound. La banda comandada per David Rodríguez va obrir l'escenari Ray-Ban davant un parell de centenars de valents que no temien el sol de quarts de sis de la tarda. Rodríguez es va envoltar d'una mena de supergrup de l' indie irònic de Barcelona: Joe Crepúsculo, Jaime L. Pantaleón, Jordi Irizar i La Bien Querida. "Estem donant-ho tot", repetia. Sobretot la suor, que ho amarava tot, però també una bona dosi de carisma i una selecció de pop decadent i tropical, ben bé com si estiguessin de vacances a la costa amb menys glamur del món. Un concert extraordinari.

La programació va fer coincidir a primera hora dos grups més de l'escena local: Doble Pletina, que, de fet, van ser els primers a fer sonar el seu pop detallista, i el duo Pegasvs, una de les més fermes realitats de Barcelona gràcies a un pop embrutit per l'electrònica, com uns Suicide indies .

Cap a les sis el recinte va començar a omplir-se d'un públic que anava i venia regirant els horaris i maleint que en l'era 2.0 la cobertura 3G sigui tan precària. Aquest any el festival ha presentat una aplicació per a smartphones magnífica, però inútil quan més de 10.000 persones intenten connectar-se alhora. Les disfuncions tecnològiques són terribles.

L'escenari ATP va arrencar com dicta la seva naturalesa, amb el soroll, el fum i la neurosi metàl·lica d'A Storm of a Light, la primera de les bandes de Brooklyn que actuen enguany al festival. El contrast no era difícil de trobar, perquè l'escenari principal es va obrir amb l'elegància pop de Baxter Dury. Satisfet de veure's davant d'un públic ja força nombrós, Dury va tirar de classe i simpatia, i confirmant que l'àlbum Happy soup pot marcar un punt d'inflexió en la seva carrera.

Un concert de pell de gallina

A partir de les set de la tarda, i davant l'abundància de l'oferta, gairebé és millor tirar un dau per decidir quin concert veure. La tirada va dictaminar anar cap a Archers of Loaf, mite menor de l' indie rock dels 90. Contra tot pronòstic, se'n van sortir amb un directe basat en la força elèctrica. The Afghan Whigs també són d'aquella dècada, però el seu retorn és qualsevol cosa menys nostàlgic. Greg Dulli, ben recolzat per cinc músics més, va liderar un dels millors concerts de la història del festival. Pletòriques, millors fins i tot que en el seu moment, cançons de discos com Gentlemen o 1965 van sonar plenes de veritat. Dulli va cantar com mai, conferint a les composicions una encertada perspectiva actual. Sentir-lo cantar See and don't see va ser retrobar-se amb un dels grans intèrprets del rock emocional. Pell de gallina.

A Wilco se'ls girava feina, i en el moment de tancar aquesta crònica ho intentaven amb la tempesta elèctrica de Poor places i els ritmes intricats d' Art of almost .

Més continguts de