Els espais fèrtils de Cristina Iglesias

BarcelonaEl propietari de Planxa metàl·lica , una escultura d'Antoni Tàpies feta amb una vella porta que li havia donat un pagès de Campins, es va posar en contacte amb l'artista a finals dels anys 90: havia guardat l'obra en un cobert i un ocell hi havia fet niu. No l'havia tret, a l'espera de saber què en pensava l'artista. Tàpies s'ho va prendre amb humor i va veure amb bons ulls que el temps hagués completat la seva obra. A mitjans d'abril, l'escultora Cristina Iglesias (Sant Sebastià, 1956) va rebre una notícia semblant. Tot just arribar a la Fundació Francisco Godia, on va oferir una conferència en el marc de l'exposició El Museo del Prado i els artistes contemporanis , oberta fins al 13 de maig, li van comunicar que a la seva Habitació vegetal XV (Passatge doble) , exposada a la terrassa de l'entitat, hi han crescut fongs. L'escultora, potser recordant la reacció de Tàpies, també ho va encaixar amb un somriure.

Aquest episodi no és l'únic punt de contacte entre Iglesias i Antoni Tàpies: es van conèixer el 1993 a Venècia, on tots dos van representar Espanya a la Biennal d'Art. "Va ser una sorpresa. Ell va ocupar la sala central i jo les cinc sales que l'envolten. Va ser la primera vegada que feia una habitació completa amb alabastre. Tàpies es tancava a treballar amb la seva dona, la Teresa, i els seus assistents, mentre jo anava dibuixant a les parets. Fins que un dia em va ensenyar la seva obra", recorda Iglesias sobre el descobriment de Rinzen , el gran llit que actualment penja del sostre del vestíbul del Macba.

Les peces suspeses -sostres, corredors i estances- també són una constant de la trajectòria d'Iglesias, que el 1999 va ser guardonada amb el Premio Nacional de Artes Plásticas. Es pot veure una bona mostra d'aquestes peces a Metonímia , la retrospectiva que el Museu Reina Sofia li dedica fins al dia 13. "No hi ha un ordre cronològic. Hem intentat que l'espectador no la vegi com una retrospectiva. Hi ha peces primerenques que són una mirada a la meva memòria, però amb Lynn Cooke, la comissària, hem tornat a construir un nou discurs amb peces del meu vocabulari", explica l'artista.

En algunes de les obres de l'artista, que recorden tapissos teixits amb coure, hi ha paraules i fragments de textos camuflats. Amb tot, l'artista assenyala que les seves obres tenen nombroses capes de lectura. "Són una porta oberta a altres mons. Cadascú les viu de la manera que pot en aquell moment. M'interessa utilitzar tots els mecanismes que conec o construir-ne per obrir percepcions i despertar les experiències, però sobretot activar les percepcions de la memòria, de la reflexió. No pretenc que la gent els llegeixi, però són una clau més per caminar, per seguir el rastre...", explica.

Al mateix temps que ha utilitzat materials propis de les belles arts, com l'alabastre, el bronze i la terracota, també ha incorporat materials industrials com el formigó. "Són materials constructius que poden expressar millor el que vull en cada moment". A l'altre extrem d'aquestes paraules amagades, en els últims anys ha construït les seves peces amb relleus amb motius vegetals. "Són una altra manera de crear una ficció. No els pots trobar a la natura. El joc amb el que és natural és un clàssic de l'escultura", assenyala l'artista, que des del 1992 ha realitzat nombroses obres d'art públic en diferents indrets de Bèlgica, Suècia, Itàlia, Anglaterra, Noruega i el Brasil.

L'interès que Cristina Iglesias té per la construcció es pot apreciar a gran escala en les seves col·laboracions amb els arquitectes Josep Lluís Mateo, per a qui va fer Passatge de coure per al Centre de Convencions Internacional del Fòrum. Amb Rafael Moneo, va crear les cèlebres portes cerimonials de l'ampliació del Museu del Prado. "Cadascun és diferent, i han sigut molt generosos amb mi", subratlla. "Cada vegada que treballes amb un arquitecte -afegeix- et planteja un problema que has de resoldre. Has de ser molt conscient de les teves pròpies fonts i a la vegada resoldre un problema. Cada edifici o cada jardí és diferent. M'interessa molt treballar amb arquitectes perquè em fa mirar les coses d'aquesta manera particular".

Actualment, Iglesias treballa en una gran obra pública a Toledo que s'inaugurarà l'any que ve coincidint amb el quart centenari del naixement del Greco. "Portar l'aigua des del riu fins a la part més alta de la ciutat ha sigut un tema que fins i tot el Greco va representar. Estem creant una nova ruta que parteix del Tajo. Convertirem una torre en una gran font, hi haurà una altra peça a la plaça de l'Ajuntament i la catedral i una altra en un convent de la part més alta", conclou Cristina Iglesias.